Es tracta d’un temple octàstil i perípter, amb una doble
fila de columnes corínties a la façana. El temple només és accessible per una àmplia
escalinata de 28 graons. Les columnes d’ordre corinti de 20 m. d’alçada, tenen
base, fust estriat i capitell amb fulles d'acant. Tot el conjunt està elevat sobre
un podi de 7 m. d’alçada.
El fris i els frontons tenen esculpides escenes religioses.
El sostre es tanca amb una coberta de dos aiguavessos. Una porta de bronze amb
baix relleus inspirats en els Deu Manaments ens condueix a l'interior. L’aspecte
exterior és el d’un gran temple clàssic que combina solucions gregues (columnata)
i romanes (pòdium, escalinata només a una façana, cúpules).
.jpg)
L’interior s’estructura en una única nau amb un absis
semicircular al presbiteri. L’espai es divideix en tres trams quadrats coronats
per cúpules sobre petxines, no visibles des de l’exterior, que descansen damunt
vuit columnes corínties.
Destaca el frontó de la façana principal, el qual mostra
una representació del Judici Final, obra de l’escultor Henri Lemaire
(1798-1880), acabat el 1833. Al centre hi veiem a Crist entre dos àngels. A la nostra
dreta (a l’esquerra de Crist) l’arcàngel Sant Miquel vencedor dels condemnats
representats pels vicis i al seu costat Maria Magdalena agenollada, símbol del
penediment. La seva imatge fou criticada per la seva “indumentària impúdica”,
segons alguns dels seus contemporanis. La imatge de la Santa també presideix el
retaule major amb la representació de la seva assumpció al cel.
L’actual edifici l’encarregà Napoleó a Pierre Vignon l’any
1806 amb la voluntat de construir un temple a la glòria dels exèrcits francesos
(La Grande Armée) i, per fer-ho, Vignon va destruir una construcció anterior.
Originalment el projecte de Vignon tenia, per tant, una funció commemorativa,
enaltidora dels exercits francesos. Napoleó amb aquest retorn al llenguatge
arquitectònic de l'antiguitat -racionalista, ordenat i geomètric- volia recuperar
també els antics ideals de justícia, honor i patriotisme. A partir de 1842,
quan l’ús cívic d’enaltiment de l’exèrcit es va traslladar a l’Arc de Triomf,
va tenir una funció religiosa, com a església dedicada a Maria Magdalena.
Els arquitectes neoclàssics sabien que un nou ordre
social exigia també un nou ordre de la ciutat, i tots els seus projectes es van
inscriure en un pla de reforma urbanística. La nova ciutat havia de tenir, com
l'antiga, els seus monuments però l'arquitecte havia de preocupar-se també del
desenvolupament social i funcional. Es van construir esglésies a la manera dels
temples clàssics, però també escoles, museus, hospitals, mercats, duanes,
ports, carrers, places. Els escultors i els pintors treballaven per embellir la
ciutat: estàtues, ornaments, grans representacions històriques van servir
d'exemple als ciutadans.
 |
| Maison Carrée. Nimes |
El neoclassicisme té com a referència directa el mon
clàssic grecoromà. Vignon es va inspirar en la Maison Carrée de Nimes, obra d’estil
romà imperial de l’any 16 aC., introduint alguns canvis significatius: les
seves dimensions monumentals, un pòrtic octàstil enlloc d’hexàstil, la
combinació de formes voltades i arquitravades...
