Frida Kahlo en deu cites

1. «Pies, ¿para qué los quiero si tengo alas para volar?», cita extraída de su diario.

2. «A veces prefiero hablar con obreros y albañiles que con esa gente estúpida que se hace llamar gente culta».

3. «Hay algunos que nacen con estrella y otros estrellados, y aunque tú no lo quieras creer, yo soy de las estrelladísimas», frase extraída de su carta enviada en 1927 a su novio Alejandro Gómez Arías.

4. «Pinto autorretratos porque estoy mucho tiempo sola». «Me pinto a mí misma, porque soy a quien mejor conozco».

5. «Intenté ahogar mis dolores, pero ellos aprendieron a nadar».

6. «Amurallar el propio sufrimiento es arriesgarte a que te devore desde el interior».

7. «¿Qué haría yo sin lo absurdo y lo fugaz?».

8. «Árbol de la esperanza, mantente firme», frase extraída del título de su cuadro pintado en mayo de 1927.

9. «Doctor si me deja tomar este tequila le prometo no beber en mi funeral».

10. «Yo solía pensar que era la persona más extraña en el mundo, pero luego pensé, hay mucha gente así en el mundo, tiene que haber alguien como yo, que se sienta bizarra y dañada de la misma forma en que yo me siento. Me la imagino, e imagino que ella también debe estar por ahí pensando en mí. Bueno, yo espero que si tú estás por ahí y lees esto sepas que, sí, es verdad, yo estoy aquí, soy tan extraña como tú.».

http://www.abc.es/fotos-arte/20120705/recuerdo-frida-kahlo-101975.html

http://www.fkahlo.com/#

Frida Kahlo. Vargas Llosa. Resistir pintando

[…] Vi por primera vez algunos cuadros de Frida Kahlo en su casa-museo de Coyoacán, hace unos veinte años, en una visita que hice a la Casa Azul con un disidente soviético que había pasado muchos años en el Gulag, y al que la aparición en aquellas telas de las caras de Stalin y de Lenin, en amorosos medallones aposentados sobre el corazón o las frentes de Frida y de Diego, causó escalofríos. No me gustaron a mí tampoco y de ese primer contacto saqué la impresión de una pintora naïve bastante cruda, más pintoresca que original. Pero su vida me fascinó siempre, gracias a unos textos de Elena Poniatowska, primero, y, luego, con la biografía de Hayden Herrera quedé también subyugado, como todo el mundo, por la sobrehumana energía con que esta hija de un fotógrafo alemán y una criolla mexicana, abatida por la polio a los seis años, y a los 17 por ese espantoso accidente de tránsito que le destrozó la columna vertebral y la pelvis -la barra del ómnibus en que viajaba le entró por el cuello y le salió por la vagina-, fue capaz de sobrevivir, a eso, a las 32 operaciones a que debió someterse, a la amputación de una pierna, y, a pesar de ello, y de tener que vivir por largas temporadas inmóvil, y, a veces, literalmente colgada de unas cuerdas y con asfixiantes corsés, amó ferozmente la vida, y se las arregló no sólo para casarse, descasarse y volverse a casar con Diego Rivera –el amor de su vida-, tener abundantes relaciones sexuales con hombres y mujeres (Trotski fue uno de sus amantes), viajar, hacer política, y, sobre todo, pintar.

Sobre todo, pintar. Comenzó a hacerlo poco después de aquel accidente, dejando en el papel un testimonio obsesivo de su cuerpo lacerado, de su furor y de sus padecimientos, y de las visiones y delirios que el infortunio le inspiraba, pero, también, de su voluntad de seguir viviendo y exprimiendo todos los jugos de la vida -los dulces, los ácidos, los venenosos-, hasta la última gota. Así lo hizo hasta el final de sus días, a los 47 años. Su pintura es una hechizante autobiografía, en la que cada imagen […] hace también las veces de exorcismo e imprecación, una manera de librarse de los demonios que la martirizan trasladándolos al lienzo o al papel y. aventándolos al espectador como una acusación, un insulto o una desgarrada súplica.

La tremenda truculencia de algunas escenas o la descarada vulgaridad con que en ellas aparece la violencia física que padecen o infligen los seres humanos están siempre bañadas de un delicado simbolismo que las salva del ridículo y las convierte en inquietantes alegatos sobre el dolor, la miseria y el absurdo de la existencia. Es una pintura a la que difícilmente se la podría llamar bella, perfecta o seductora, y, sin embargo, sobrecoge y conmueve hasta los huesos, como la de un Munch o la del Goya de la Quinta del Sordo, o como la música del Beethoven de los últimos años o ciertos poemas del Vallejo agonizante. Hay en esos cuadros algo que va más allá de la pintura y del arte, algo que toca ese indescifrable misterio de que está hecha la vida del hombre, ese fondo irreductible donde, como decía Bataille, las contradicciones desaparecen, lo bello y lo feo se vuelven indiferenciables y necesarios el uno al otro, y también el goce y el suplicio, la alegría y el llanto, esa raíz recóndita de la experiencia que nada puede explicar, pero que ciertos artistas que pintan, componen o escriben como inmolándose son capaces de hacernos presentir. […] Ella no vivía para pintar, pintaba para vivir y por eso en cada uno de sus cuadros escuchamos su pulso, sus secreciones, sus aullidos y el tumulto sin freno de su corazón. [...]

Font: Vargas Llosa. El País, 29 de Marzo de 1998.

http://elpais.com/diario/1998/03/29/opinion/891126003_850215.html 

Frida Kahlo. El marxisme curarà els malalts

1. Dades generals. L’obra El marxisme curarà els malalts va ser pintada per Frida Kahlo (1907-1954) l’any 1954. Es tracta d’una tema simbòlic, pintat a l’oli sobre tela. D’estil surrealista, mesura uns 76 x 61 cm. Actualment es troba al Museu Frida Kahlo, Ciutat de Mèxic.

2. Descripció tècnica i anàlisi formal. La composició s'estructura a partir de l’autoretrat de Frida, en un primer pla. A partir de la seva figura es situen la resta dels elements, col·locant-se a la seva esquerra els relacionats amb el perill imperialista, i a la seva dreta els vinculats a la pau marxista.

Frida va realitzar aquest quadre en oli sobre tela, utilitzant una pinzellada ràpida però un dibuix bastant acurat, ja que perfila els contorns amb una fina línia negre. El cromatisme és viu i variat. Destaquen el vermell, que es troba al voltant de la faldilla de Frida, també en el llibre que duu a la mà i en una part del globus terraqüi, i el blanc, que és repeteix en el colom i en la barba i els cabells de Marx. Però també trobem colors com el blau, els ocres, el negre o el groc. Pel que fa la composició, és simètrica. Hi ha perspectiva i profunditat,  les línies dominants són les diagonals i les corbes, per tant hi ha dinamisme.

L'estil podríem dir que és surrealista (tot i així ha Frida Kahlo va dir que ella no era surrealista ja que pintava la seva pròpia realitat). cada element del quadre està tractat amb una intenció realista clara, tanmateix, aquest realisme es trenca en la comprensió global de l'obra, així com també en la captació de la llum i en l'elecció cromàtica.

3. Tema, significat i funció. L’obra tracta un tema simbòlic: Frida manifesta la seva fe en el comunisme i en la seva capacitat per alliberar-la, i alliberar al món, del sofriment. Probablement, la seva funció era l’intent de l’artista de refugiar-se en les poques coses que li podien alleugerir el patiment: la ideologia marxista, la fe en la revolució i la pintura.

L’autora s’autoretrata amb una cotilla de cuir -característica de la seva iconografia particular-. A la seva mà esquerra aguanta un llibre vermell, possiblement representa el Llibre Roig de Mao o el Manifest Comunista. Una altra possibilitat podria ser que es tractés d’un escrit d’Stalin, que havia mort l’any abans que Frida pintés l’obra. Pinta també les seves crosses, que havia començat recentment a utilitzar arran de l’amputació de mitja cama.

 El paisatge està dividit en dos: la part pacífica de la terra (part superior esquerra) i la part amenaçada per la destrucció (part inferior dreta). En la primera, banyada per uns rius blaus, hi representa el colom de la pau sobre un globus terraqüi on s’aprecien els dos països comunistes: l’URSS i la Xina. En la part fosca, travessada per rius de sang, apareix la silueta de la bomba atòmica i l’àguila americana amb el rostre de l’oncle Sam, representant els Estats Units i l’imperialisme.

La salvació l’encarna el retrat de Carl Marx que, situat a la part superior, és representat com un déu. Aquest duu a terme dues funcions alhora: ofega l’àguila i salva Frida. Dues mans enormes, una d’elles amb l’ull de la saviesa, protegeixen l’artista de tal manera que pot prescindir de les crosses. Aquesta manera de representar la protecció i la saviesa recorda els frescos romànics on els àngels porten ulls a les ales.

En els seus últims dies, Frida va donar més importància, en es seus quadres, al compromís polític. La devoció al comunisme i als seus líders era la seva evasió i la seva esperança. “Por primera vez, ya no estoy llorando” va dir sobre aquest quadre. El títol que en primer lloc li havia donat era: “Paz en la tierra para que la ciencia marxista pueda salvar a los enfermos y a aquellos oprimidos por el capitalismo criminal yanqui”.

L’obra de Frida Kahlo és extremadament personal i la major part reflecteix les sensacions traumàtiques de la seva experiència vital. No obstant això, en els seus quadres es poden rastrejar un interès per l’art precolombi i una preocupació política i social, aspecte compartit amb els famosos muralistes mexicans com Diego Rivera -el seu marit-, José Clemente Orozco i Alfaro Siqueiros. Quan d’André Bretón va fer un viatge a Mèxic el 1938, va descobrir l’art de Frida i la va associar al grup surrealista. Ella, al final de la seva vida, va rebutjar aquesta etiqueta.

Bibliografia:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

http://www.mav.org.es/documentos/ENSAYOS%20BIBLIOTECA/Kettenmann,%20Andrea%20-%20Frida%20Kahlo.pdf

http://alexmb92.wordpress.com/2010/08/13/el-marxisme-curara-els-malalts/ 
http://arteletrasusamartin.blogspot.com.es/2010/10/frida-kahlo.html

http://artiartistes.blogspot.com.es/2008/09/frida-khalo.html

TC

***

Andrea Kettenmann. Frida Kahlo, al servei de la revolució

[...] El propòsit d’incloure continguts polítics en les seves obres per “servir al partit” i per poder “ser útil a la revolució” no es manifestà fins a l’última fase de la trajectòria artística de Frida Kahlo, molt especialment, i amb continguts clarament comunistes, en dos quadres: El marxismo dará salud a los enfermos, Autorretrato con Stalin, i en un altre retrat inacabat d’Stalin. 

En El marxismo dará salud a los enfermos, Frida Kahlo presenta una visió utòpica de la ideologia política, amb poder per alliberar-la del sofriment. Una vegada més, Frida es representa amb la cotilla de cuir davant d’un paisatge seccionat en dues parts: la part pacífica de la terra i la part amenaçada per la destrucció. A la seva dreta, el colom de la pau s’eleva prop d’uns rierols transparents, entremig dels dos continents roigs: la URSS i la Xina. A la seva esquerra, en el cel obscur apareix un paisatge amenaçat pels bolets atòmics i travessat per corrents de sang, l’àliga americana amb el cap de l’Oncle Sam s’ha convertit ara en una bomba. Hi ha però la possibilitat de salvar-se d’aquesta desgràcia: Karl Marx ocupa el lloc del sant, ell serà qui alliberarà el món del mal amenaçador i estendrà la pau. Unes grans mans, que encarnen el comunisme, proveïdes amb l’ull de la saviesa, protegeixen Frida, que pot prescindir de les crosses. “Por primera vez no lloro más”, comentava l’artista sobre aquest quadre.

D’aquesta manera Frida Kahlo va donar a la seva pintura una funció propagandística, traspassant la frontera de la protesta subtil que havia mantingut durant els primers anys de creació.

Text traduït. Andrea Kettenmann. Frida Kahlo. Dolor y pasión. Colònia: Taschen, 2002. (p. 80-84)