 |
| Niccolà Colantonio |
Cada tarda el lleó
penetrava a la cova i s’apropava al seu benefactor. Durant el dia el lleó havia
vagarejat pel desert, a la recerca d’aliment, o sense altra missió que
travessar la silenciosa bellesa de la vida. Si era necessari no defugia el
combat i, després, anava a netejar-se el morro a les clares aigües del riu.
Però, fossin com fossin els seus matins, en insinuar-se el capvespre tenia el
desig d’anar a trobar el seu benefactor.
 |
| Vincenzo Catena |
Al seu costat les nits
transcorrien sempre iguals, sobretot a l’hivern, quan el foc que il·luminava el
fons de la cova projectava a la paret les dues figures. L’home, cobert amb una
tela tosca, romania interminables hores davant dels seus pergamins. Era ja
d’edat avançada però tenia la mirada viva i el pols ferm en el moment
d’escriure. De tant en tant interrompia la seva tasca i, inclinant-se una mica,
acaronava la cabellera del lleó. Aquest esperava pacientment als peus de
l’anacoreta i quan, per fi, la carícia es produïa experimentava una sensació
intensa que apaivagava tota la seva ferocitat. Oblidava les lluites i caceres
del matí i es deixava perdre en aquella pau amistosa.
 |
Albrecht Dürer
|
Aleshores,
inevitablement, tornava a la memòria del lleó aquell migdia encès per un sol
blanc en què la seva arpa ferida sagnava amb abundància. S’havia clavat una
enorme punxa i, per més que es debatia, no trobava la forma d’arrencar-se-la.
Enmig d’aquest turment va fer la seva aparició un home que parlava en veu alta,
distret, ignorant de la presència del lleó ferit. L’home dirigia les seves
paraules al cel. De sobte, va advertir la proximitat de l’animal; no obstant
això, lluny d’espantar-se, com feien els homes quan es trobaven amb lleons, es
va quedar molt quiet. Després, amb un mig somriure, li va dir coses que
semblaven amables. Veient tranquil l’home, també el lleó ferit es va
tranquil·litzar, i en demanar-li que aixequés l’arpa el felí ho va fer sense
cap por. L’home va passar molta estona furgant acuradament en la ferida fins
que va aconseguir extreure la punxa. Immediatament va sentir un gran
alleujament i, en aixecar-se el seu benefactor, el lleó el va acompanyar fins a
la gruta en la qual vivia.
 |
Rogier van der Weyden
|
Així van transcórrer
els dies i, després, els anys. El seu benefactor no disminuïa la seva
perseverança i els seus manuscrits es multiplicaven fins a convertir-se en un
llibre enorme. L’home va envellir, fins que la seva prima carn gairebé va
quedar despresa de l’esquelet, treballant sempre amb tenacitat, de l’alba a la
foscor. El lleó també va envellir, al mateix ritme que el seu benefactor, fins
que la mort va irrompre a la cova. Primer va morir l’home i la seva cara va
quedar dibuixada amb faccions serenes. En veure el rostre ja sense vida del seu
amic, al lleó li va semblar -amb l’indesxifrable pensament dels lleons- que
havia complert finalment amb la seva tasca. La fera va sortir fins a la porta
de la cova per contemplar el desert per darrera vegada, i després va jaure al
costat del seu benefactor, de la mateixa manera que ho havia fet al llarg de
tants anys i, com un lleó feliç, va lliurar-se a la mort.
El gran llibre, l’obra
de tant temps i de tants afanys, va ser el testimoni mut de l’escena.
