[...] En aquella època, en els medis universitaris
catalanistes –que eren els únics que s'interessaven per alguna cosa més que per
les habituals frivolitats jovenívoles– i en l'ambient intel·lectual incipient
en què em movia, el paper Gaudí tenia una cotització molt baixa i la seva obra
era generalment considerada horrísona. No tenia pas enemics esbravats i
mansois, indiferents i superficials. Gaudí crispava els seus enemics d'una
manera instantània de seguida que el seu nom apareixia en qualsevol conversa.
Els seus enemics eren de dues classes: els que atacaven la seva persona i la
seva obra i els que reservaven la seva indignació per l'obra solament.
Als primers, l'aspecte humil que caracteritzà sempre
la persona de l'arquitecte, els treia de polleguera. Darrera d'aquella
humilitat tan acusada hi veien un orgull sense límit. Vaig creuar-me algunes
vegades amb Gaudí pels carrers, cap al tard, generalment. Portava un vestit
negre, lluent i esfilagarsat, unes plantofes obscures, una camisa d'una netedat
equívoca; tot caminant solia menjar un rosegó de pa o una taronja que havia
comprat a la cantonada immediata; caminava encorbat, obsessionat, sense mirar
res, atabalat, pobre, miserable. Si hagués allargat la mà demanant caritat a la
gent que passava, ningú no hauria pogut dir, per l'aspecte, que no era un pobre
de solemnitat.
Pobre, ho era realment. No es donen pas gaires casos
d'un tan profund menyspreu, d'una insensibilitat tan definitiva, pel diner, com
el de Gaudí. La singularitat d'aquest fet produïa bombolles de menyspreu. En
tot cas, les maneres externes de Gaudí eren acceptades per ben poca gent. Hom
deia que eren impròpies de la seva categoria, d'una singularitat intolerable,
completament contràries als deures mínims de la ciutadania.
[...] De tota manera, no s'ha pas de creure que
l'oposició a l'obra de Gaudí fos total. En els ambients intel·lectuals
desproveïts de prejudicis, lliures, Francesc Pujols, per exemple, defensà amb
la ploma i la paraula Gaudí, en nom de l'art vivent. Pujols, que en les
qüestions d'art partí sempre de la definició de la bellesa donada per Milà i
Fontanals, segons la qual "la bellesa és l'harmonia vivent", solia
dir que l'obra de l’arquitecte és realment poc harmònica, però que seria ridícul
de discutir la seva vivència.
– De tota manera, les
formes de la naturalesa encara ho són més...–hom li objectava–. Mireu els
bolets, per exemple...
– Sí, d'acord –deia
Pujols–. Però no s'amoïni! Gaudí també farà bolets. És una qüestió de
paciència.
[...] En el moment àlgid de l'esforç de Gaudí per
desplaçar l'arquitectura a la naturalesa, l'arquitecte féu els honors de la
casa de Milà, de la Pedrera, al pintor Carles.
– ¿Com justifica,
senyor Gaudí, les formes i els volums curvilinis que ha posat a la façana? –li
preguntà Carles.
– Es justifiquen
perquè van lligats a les formes curvilínies de les muntanyes de Collserola o
del Tibidabo, que es veuen des d'aquí.
– Però des d'aquí –es
trobaven en l'últim pis dela casa– també es veu el mar, i la ratlla de
l'horitzó del mar és dreta.
– La ratlla dreta no
es troba en la naturalesa –contestà l'arquitecte.
– La ratlla dreta no
es trobarà, si vol, en una naturalesa crua i bruta –replicà Carles–. Ara, una
forma regular, una forma d'estil, satisfarà l'esperit de l'home. Tot el que no
és caòtic satisfà l'esperit.
– No es tracta pas de
satisfer...! –digué l'arquitecte, d'una manera seca.
En l'ambient intel·lectual antigaudinià, que imperava
llavors a Barcelona, el moment de la màxima detractació es produí en circular
la notícia que Gaudí havia dit que els grecs antics havien estat un poble
inferior perquè desconegueren el remordiment. Formulada així, la frase no és
completa. Havent conegut els ambients favorables i contraris a l'arquitecte,
puc, gràcies a l'escultor Llimona, reportar-la exactament. Gaudí havia dit:
"El Partenon respon a l'arquitectura d'un poble que no conegué el
remordiment".
El judici produí, és clar, molt d'enrenou. No es
tracta pas d'una frase original. És un tòpic lligat amb l'humanisme de color de
rosa, segons el qual els temples grecs estan construïts d'una manera que fa que
hom hi entri amb el cap alt i la vista enlaire, mentre que, en els altres
temples, s'hi entra amb el cap baix i la curvatura del remordiment a
l'espinada.
[...] Les idees de Gaudí sobre l'arquitectura
religiosa arrenquen d'aquesta concepció del món. Si els grecs crearen un temple
que desconegué el remordiment, ell volgué crear el temple de l'expiació. Això
l'havia de portar a la negació del món clàssic i del seu esperit: els cànons i
les seccions daurades que crearen els antics. Davant d'aquesta impressionant
ambició, algú digué –perquè l'ambició no semblés tan desaforada– que Gaudí
pretenia fer el gòtic mediterrani. La passió de verticalitat frenètica de les formes
de la Sagrada Família, en contrast amb les formes horitzontals, arrapades a la
terra, dels estils clàssics, pogué donar alguna versemblança a l'observació.
Ara: jo crec que Gaudí, tot i que pogué tenir, en tant que cristià, l'esperit
del gòtic, és, arquitectònicament, un problema molt més complex. És un cas
personal, únic, una personalitat prepotent que trenca la tradició
arquitectònica de la nostra cultura, servint-se, és clar, de les seves
condicions de matemàtic i de constructor, que estan per sobre de tota discussió
possible, però mirant sempre a una finalitat més alta, a una finalitat
religiosa i moral visible. No. No es pot pas dir que Gaudí sigui un arquitecte
gòtic i que faci el gòtic mediterrani. que és el gòtic més raonable i
plausible, el més lligat amb la nostra manera d'ésser.
[...] Personalíssim dintre d'una coherència objectiva,
dominat per un horror físic pel cànon, el tòpic i el lloc comú, dotat d'una
força de renovació impressionant, infatigable recercador com correspon a un
home moralment insatisfet, Gaudí féu arrencar la seva arquitectura de la vida,
de la realitat, de la naturalesa. Mai no li importaren les regles mentre fossin
compatibles amb les resistències, i encara en aquest punt fou bastant
ortopèdic. Anà directament, com a bon antiracionalista, a les formes més
primigènies, més còsmiques, més directes, i de vegades les féu emmotllar
simplement. És una arquitectura vitalista –una aproximació a la naturalesa
realitzada per un esperit d'una sensibilitat religiosa densíssima. [...]
Font: Josep
Pla. Primera volada. Barcelona, una discussió entranyable
