Kandinsky. Composició IV |
Com tot el que atrau, l’art i la poesia
conserven sempre una part de misteri. El misteri no és res més, de vegades, que
un enigma que es pot acabar resolent; però també pot passar que se’ns
resisteixi i no aconseguim fer-li caure mai el vel. Ara bé, el valor d’una obra
no depèn en absolut de les possibilitats que ofereix de ser compresa en
un grau o altre, i dic compresa en el
sentit de reduïda a un llenguatge vulgar, a una lògica compatible amb la de
l’existència quotidiana —a la humanitat comuna, diria Joan Ferraté—, però
potser podríem acceptar que l’emoció que pot proporcionar el sol fet de
contemplar una pintura, llegir un poema, escoltar una música —sense necessitat
de captar-ne o ni tan sols preguntar-se’n el significat— ja és una forma
de comprensió plenament satisfactòria; en realitat és l’única a què ens
és donat accedir en un nombre molt considerable d’obres sense les quals la vida
es faria menys comprensible.
Sembla bastant inútil, per exemple,
preguntar-se pel significat dels olis de la sèrie titulada Composicions, de Vasili Kandinsky, o d’una peça de Schoenberg o de
Britten (o de qualsevol compositor previ o posterior a l’atonalitat, perquè en
rigor la música no ha constituït mai un llenguatge referencial). I, suposant
que aquestes creacions encriptin un significat raonable, és encara més inútil
atribuir a tal significat el poder de dotar-les d’una esplendor que no posseïen
abans que aquest fos proclamat. Ara bé, tot el que sent l’atracció
d’aquestes obres o d’altres de similars característiques no deixa
d’experimentar un interès, una inquietud o una viva excitació de l’ànim, i
en determinades ocasions es pot arribar a commoure d’una manera
completament absurda i feliç. Per descomptat cap d’aquestes respostes
pressuposa un significat; el tipus de curiositat (o d’emoció) que desperta una
obra d’art és únic —si no l’art no faria cap falta—, però posseeix una
naturalesa molt pròxima al que desperta la contemplació de les coses que passen
davant dels nostres ulls sense que ningú hi hagi posat una intenció i a les
quals no demanem un significat com sí que el demanem, en canvi, a les coses que
diem amb la voluntat de comunicar. Es tendeix, doncs, a exigir a l’art els
atributs d’un acte de comunicació en comptes d’acceptar-lo com una cosa que passa. Se’m podrà objectar, aparentment amb raó, que
darrere d’una obra d’art sempre hi ha un subjecte pensant que, des del moment
que fa passar el món pel seu filtre, es presenta com a responsable d’un acte de
comunicació, però no crec que sigui així; no crec que l’artista es proposi
comunicar la realitat sinó més aviat posar la seva obra en el lloc de la
realitat, incloure-la en la categoria de les coses que passen i no de les coses
que es diuen. I encara m’atreviria a afirmar que l’èxit o el fracàs relatius
d’aquesta aspiració és el que determina, en última instància, el poder de
l’obra. [...]
[...] Tal com Kandinsky a De l’espiritual en l’art (cap. VI) atribueix a les formes i els colors el
mateix poder de captació de l’ànima que reconeixem al so musical —i vol dir amb
això que les arts plàstiques no necessiten referir-se a una realitat externa
per afirmar la seva raó de ser—, també podem atribuir a les paraules, depurades
de significació immediata, aquest mateix poder. En part perquè la llengua
literària ja aspira al so musical, i en part perquè el joc verbal d’un poema,
d’una prosa que se sotmet a l’estil, tendeix a separar les paraules del seu
significat convencional i així les allibera de la funció d’intermediàries que
exerceixen en el discurs referencial. En conseqüència, l’efecte que causa el
fenomen poètic en estat pur s’assembla més a l’impacte espiritual que Kandinsky
troba en les formes i els colors —amb independència de si representen objectes
reals o no— que no pas al que pugui causar la recepció d’un discurs ordinari.
[...]
Font:
Ferran Toutain. El que es diu i el que passa
http://ferrantoutain.wordpress.com/
***
Kandinsky reinterpretat
Kandinsky reinterpretat
Alumnes de 4t d'ESO de l'assignatura de plàstica