26 de febr. 2012

Blay. Els primers freds


Dades generals. Els primers freds és una escultura exempta, sedent. Feta en marbre blanc, té unes mides de 1,36 x 0,98 m. La va realitzar Miquel Blay l’any 1892. Quant a l’estil, es podria classificar com a realista/simbolista. Es troba al MNAC (Barcelona).

Descripció de la tècnica i anàlisi formal. L’obra, de marbre blanc, està treballada amb molta minuciositat. La figura de l’ancià és gairebé simètrica i estàtica -amb una inclinació lleu del cap-, marcada per angles i línies rectes. La noia jove, en canvi, presenta una composició dominada per la línia corba. És una composició tancada i unifacial, està feta per a ser observada preferentment des d'un punt de vista frontal. Es tracta d’una escultura monocroma. La seva textura és llisa, i no té elements afegits.

Aquesta escultura ha estat classificada dins l’estil realista per la minuciositat extrema amb la que l’autor tracta l’anatomia de la figura de l'ancià, la textura de la pell i la morbidesa i els plecs de la carn. També és simbolista en la manera de plasmar la figura de la nena, difuminant els contorns. 

Tema, funció i significat. Miquel Blay esculpeix un grup format per la figura principal d’un ancià amb barba, acompanyat d’una nena, ambdós asseguts en un banc i completament nus. El grup es pot considerar una metàfora de la vulnerabilitat de l’ésser humà en les seves dues etapes crucials de la seva existència: la infantesa i la vellesa. Des del punt de vista formal, el model en què es va inspirar Blay va ser el grup Èdip a Colonna, de l’escultor Jean-Baptiste Hugues, format per dues figures –l’ancià i la nena- en una actitud similar a la d’Els primers freds.

Èdip a Colonna
L’escultura va ser exposada per primera vegada a l'Exposició Nacional de Madrid del 1892. Amb aquesta obra Blay va trencar el llenguatge tradicional realista que s'havia mantingut en tota l'escultura del segle XIX. Se situa als inicis del modernisme català, que comença entre l'Exposició Universal a Barcelona de 1888 i la pèrdua de les últimes colònies espanyoles el 1898. Es tracta d'una escultura encara realista, però que ja vol ser modernista i incorpora novetats respecte a les escultures realistes tradicionals.

La influència de Rodin en l’obra de Blay és evident en el tractament del marbre, perquè marca la musculatura del personatge amb una gran exactitud i utilitza la tècnica del non finito en el rostre de la nena.

Bibliografia:

DIVERSOS AUTORS.:Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.
DIVERSOS AUTORS.:Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

Rodin. El pensador


Dades generals. El pensador, de l'escultor francès Auguste Rodin, va ser realitzada en bronze entre els anys 1880-1900. Aquesta obra es podria emmarcar dins l'estil impressionista. La mida original és de 71,5 x 40 x 58 cm, però existeixen múltiples copies de diferents dimensions. De les nombroses reproduccions exposades en museus de tot el món, la més important es troba al Musée Rodin de París.

Anàlisi formal i estilístic. El material amb el qual està realitzada és el bronze (aliatge de coure i estany), un dels materials més duradors, però, al mateix temps, un dels més difícils de treballar. Rodin va utilitzar per fer-la el procediment de la cera perduda: el model, de material refractari, és recobert d'una capa de cera que és novament recoberta del mateix material que el model; consolidat el conjunt, hom hi aboca, per un orifici superior practicat al recobriment, bronze fos que desplaça la cera per un altre orifici inferior, i adopta, en solidificar-se, la forma buida del model inicial.

L'escultura és multi facial, està feta per ser observada des de qualsevol punt de vista, sedent i tancada en si mateixa. La mà esquerra descansa damunt el genoll esquerre, la mà dreta sosté el cap mentre que el colze dret es recolze sobre el genoll esquerre. Aquesta postura produeix una important rotació del cos. D'altra banda, la mà doblegada sota el mentó deixa al descobert el rostre. La factura poc polida, deixant l’empremta dels seus dits, inacabada (segons els criteris acadèmics), dóna a l’obra una gran vitalitat i força.

Aquesta obra s'emmarca dins de l'estil impressionista, que intenta allunyar-se tant de la repetició de models clàssics com de les inclinacions exagerades del Naturalisme. El gust per allò no acabat i la importància de la llum enllacen l'obra amb l'impressionisme pictòric.

Tema, funció i significat. L'Estat francès va encarregar a l'artista Auguste Rodin la realització d'una gran porta destinada al Museu d'Arts Decoratives de París. L'escultor va treballar durant anys en aquest projecte -inspirant-se en l’infern de La Divina Comèdia de Dante- que no va arribar a culminar-se, però del que van sorgir moltes peces independents, entre elles El pensador. Aquesta figura ha esdevingut la més famosa de les escultures de Rodin.

El Pensador és la imatge de l’home que efectua l’acte de rebel·lia més transcendent: pensar, elevar-se per sobre de la seva condició animal donant llum al pensament. Sobre aquesta escultura s'ha parlat molt, però sens dubte, una de les frases més encertades, que resumeixen l'obra, seria la pronunciada pel poeta Rainer Maria Rilke: "Tot el seu cos s'ha tornat crani i tota la sang de les seves venes, cervell".

La principal influència de Rodin és Miquel Àngel, l'obra del qual Rodin va conèixer directament en un viatge que va fer a Itàlia el 1875. El pensador s’inspira en la figura de Lorenzo de Medici, que a la Capella Medici encarna el principi contemplatiu enfront del principi actiu encarnat per la imatge de Giuliano.

Bibliografia:
DIVERSOS AUTORS.:Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.
DIVERSOS AUTORS.:Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.
MEDINA, PEDRO.:Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.

23 de febr. 2012

Manet. El dinar campestre. Pinzellades d'art

Cliqueu sobre la imatge

L'any 1863, el pintor francès Édouard Manet va presentar "Le déjeuner sur l'herbe" al Saló de París, amb l'esperança de guanyar un medalla. El quadre, però, va acabar sent exposat al Saló dels Rebutjats i va rebre dures crítiques, especialment perquè mostrava una dona nua acompanyada per dos homes vestits. 

Amb "Le déjeuner sur l'herbe", Manet va fer una proposta innovadora, avançada al seu temps. Per pintar aquest quadre, es va inspirar en una obra atribuïda a Ticià: "El concert campestre". El problema va sorgir pel fet que Manet s'atrevís a pintar una dona nua enmig d'una escena real i contemporània, ja que fins aleshores la nuesa només era acceptada si l'escenari era mitològic o atemporal.

A "Le déjeuner sur l'herbe" apareix una dona al fons de l'escena que es refresca en un riu. Al mig del quadre, el grup principal està format per la dona nua, que és la model preferida de Manet, Victorine Meurent, i per dos homes, que, en realitat, són el germà del pintor, Eugène, i el seu futur cunyat, l'escultor holandès Ferdinand Leenhoff. D'aquesta escena destaca l'actitud de Victorine, que mira descaradament l'espectador. Al primer pla del quadre, la roba i les restes del menjar componen una mena de natura morta. 

Per fer la composició dels tres personatges principals, Manet es va inspirar en el gravat de Rafael "El judici de Paris".

A banda del nu femení, un altre motiu d'escàndol va ser el fet que el grup no es relacioni entre si, és a dir, la incomunicació que es desprèn de l'escena. D'altra banda, la manera amb què Manet va utilitzar el color, sense donar-li matisos, també va ser criticada. Manet, a més, va saltar-se la perspectiva tradicional i ho va pintar tot pla.

11 de febr. 2012

Camille Claudel


Camille Claudel. El vals
La suya es una historia donde se entremezcla el talento con el amor y la locura con el arte. El nombre de Camille Claudel (Villeneuve-sur-Fère, 1864) ha trascendido al tiempo, muy a su pesar, más por ser musa y amante del escultor Auguste Rodin que por su talento artístico. Pero a diferencia de otros dúos musa-artista (Gala y Dalí, Modigliani y Jeanne Hébuterne), éste contaba con un ingrediente que lo hacía más apasionado si cabe: ambos eran creadores.

Hasta no hace mucho las sombras oscurecían las razones por las que Camille, tiempo después de romper con el gran amor de su vida y tras un periodo de enfermedad y encierro, pasó los últimos 30 años de su existencia internada y aislada del mundo a petición de su propia madre.

Recientemente han salido a la luz unos documentos que, aunque encontrados en el sótano de un asilo de París en 1995 por Philippe Versapuech, investigador en historia psiquiátrica, no se han hecho públicos hasta resolverse la batalla legal desencadenada por su propiedad. En ellos consta el diagnóstico realizado en su día por los doctores que observaron en la paciente delirios paranoicos. Pero entre esos papeles también se encuentran cartas de la propia Claudel que denuncian con extraordinaria lucidez la dureza de su confinamiento, su soledad y el odio creciente hacia quien fue su maestro y amante.

Auguste y Camille se encontraron por primera vez en 1883 cuando el escultor, entonces con 43 años, visitó el taller donde ella, de 19, trabajaba. A la joven le había costado mucho esfuerzo que sus padres, de origen modesto, aceptaran su vocación en un tiempo en que las cosas no eran fáciles para una mujer, menos si pretendía ser artista y aún peor si se decantaba por la escultura. Rodin (París, 1840) era un escultor de cierto renombre que ya había realizado El Pensador y tenía el encargo de crear Las puertas del infierno, inspiradas en la Divina comedia de Dante, para un museo de artes decorativas que nunca se llegó a abrir. El realismo de su trabajo contrastaba hasta tal punto con lo que críticos y artistas estaban acostumbrados que incluso le acusaron de haber moldeado la figura de una de sus obras, La edad de bronce, directamente sobre el cuerpo del soldado que había posado para él.

Camille Claudel. Sakuntala
Su devoción por el arte le llevó a matricularse a los 14 años en la Petite École, una escuela pública donde estudió Dibujo y Matemáticas. En tres ocasiones pidió ser admitido en la Escuela de Bellas Artes y otras tantas fue rechazado. Destrozado por la muerte de su hermana mayor, Marie, había decidido en 1862 ingresar en la orden de los Padres del Santísimo Sacramento, fundada por el padre Eymard. Fue éste quien alentó su vena artística y pronto su falsa vocación le devolvió a la vida laica. Poco después, en 1864, el mismo año del nacimiento de Camille, conocería a Rose Beuret, una costurera que se convertiría en su compañera para toda la vida, madre de su único hijo y vértice de un triángulo donde Camille Claudel era quien más tenía que perder.

Aquel primer encuentro en el taller, rodeada de figuras a medio terminar, el polvo flotando en el aire, vestida con el amplio jubón que utilizaba para esculpir, fue impactante para el ya maduro artista de barba rojiza y ojos miopes. Camille le deslumbró. "Una frente espléndida sobre unos magníficos ojos de un azul tan extraño que difícilmente se encuentra fuera de las portadas de las novelas", diría de ella su hermano, el escritor Paul Claudel, en 1951. Pero no sólo fue su belleza, le fascinó su obra. Nada más ver sus yesos descubrió en ella un alma gemela. Alguien que, como él, se zafaba del academicismo para liberar las figuras, dotarlas de movimiento y emoción, transformando poses clásicas en nuevas formas de poderosa vitalidad.

No pasó mucho tiempo antes de que Rodin le propusiera trabajar en su taller. La única mujer entre sus alumnos, rápidamente convertida en objeto de guiños y sonrisas, desde que se hizo evidente el magnetismo que ejercía sobre el maestro. Su rostro, su talle, sus formas, pronto fueron reconocibles en sus esculturas, para escándalo de su familia.

"Mi muy querida, caído sobre ambas rodillas ante tu precioso cuerpo que abrazo", le escribió Rodin a finales de 1884, principios de 1885. La pasión por el arte y por sus propios cuerpos les unió e inspiró obras como El eterno ídolo, El beso, La aurora y El pensamiento, firmadas por él; y Sakountala o el abandono, La edad madura y los bustos de Rodin, por ella. Robaban tiempo a sus vidas, quedándose un poco más tarde que los demás en el taller para poder estar solos hasta que en 1886 Rodin alquiló la casa conocida como Le Clos Payen o La Folie Neubourg. Allí establecieron un taller privado que, sin embargo, no fue un hogar común. Él nunca abandonó, quién sabe si obedeciendo a la ternura, al amor o a la culpabilidad, a quien fue su paciente y fiel compañera, Rose.

Camille Claudel
En su pequeño reducto de creación, ambos trabajaban de igual a igual. Pero fuera de esas cuatro paredes, ella era sólo la alumna de Rodin, o peor, su amante. Cada vez que exponía llegaban a sus oídos los comentarios de quienes veían detrás de esos desnudos la mano del maestro, no la creían capaz de crear por sí misma, pese a las palabras del artista: "Le he enseñado dónde encontrar oro, pero el oro que encuentre le pertenece a ella". En general, las críticas fueron positivas pero no vendía, no recibía encargos. Todo lo contrario que Rodin: en su taller los cinceles de sus ayudantes no descansan, es nombrado caballero de la Legión de Honor, expone junto a Monet, le piden un monumento a Victor Hugo y otro a Balzac...

Camille se sentía humillada, oscurecida por el genio de su mentor; quería demostrarse a sí misma y a los demás que era una mujer, sí, pero también una gran escultora. En 1894 se inicia un progresivo distanciamiento de la pareja que se convierte en una ruptura definitiva a finales de 1898. Ella era presa de los celos, artísticos y amorosos. Era consciente de que Rose siempre se interpondría entre ellos porque Rodin ni siquiera se planteó dejarla cuando estuvo embarazada de un hijo que nunca llegó a nacer.

Se estableció por su cuenta. Pasó unos años de febril dedicación a la escultura en los que apenas salía de casa, abandonada de sí misma y sufriendo penurias económicas. Finalmente cayó enferma, tanto que en diciembre de 1905 se organizó en París una última gran exposición con 13 de sus esculturas. Comenzó a sentir miedo, apenas comía por temor a ser envenenada y destruyó a martillazos sus propias obras. Eran los primeros síntomas de una demencia que tenía como eje de sus iras a Auguste Rodin, al que tanto amara.

Camille Claudel. Clotho
El 3 de marzo de 1913 moría su padre, Louis-Prosper Claudel, la única persona de su familia en la que Camille encontró algo de comprensión. Una semana después, el 10 de marzo, fue arrastrada fuera de su apartamento e introducida en una ambulancia. Su madre, Louise, había firmado los papeles para su internamiento en el sanatorio de Ville-Evrard ante la opinión médica de que sufría severos trastornos mentales que la hacían peligrosa para sí misma y para los demás. Hoy se sabe que, en su primer día de ingreso, el doctor Truelle le diagnosticó "una sistemática manía persecutoria" y "delirios de grandeza" por los que se creía víctima de "los ataques criminales de un famoso escultor", como consta en los documentos recientemente hechos públicos.

Rodin continuó con su labor creativa y cedió gran parte de su obra al Estado, donación con la que se creó el Museo Rodin que abriría sus puertas en 1919 y que en la actualidad conserva la mayor colección de las obras de Camille Claudel, 15 esculturas. El 29 de enero de 1917, Rose y Rodin se casaban después de compartir 53 años de sus vidas. Ella murió 16 días después de la boda y él, en noviembre de ese mismo año. Reposan juntos en Meudon (Francia), coronada su tumba por El pensador.

Camille vivió en la más extrema soledad ("Necesito ver a alguna persona que sea amiga"), ya que su madre solicitó que no se le permitiera recibir visitas ni mantener correspondencia. Así, en total abandono, con la mayor parte de su obra destruida por sus propias manos, olvidada por todos, murió en el sanatorio de Montdevergues, al que había sido trasladada en 1914, el 19 de octubre de 1943. "No he hecho todo lo que he hecho para terminar mi vida engrosando el número de recluidos en un sanatorio, merecía algo más".

9 de febr. 2012

Gaudí. La casa Milà. LA PEDRERA educació


1. El context històric i la façana. El procés d'industrialització, el naixement de la burgesia i la classe obrera, i l'aparició del modernisme están estretament vinculats. Aquest procés socioeconòmic beneficia les classes socials privilegiades (Església i antiga noblesa reconvertida) i els "nous rics", persones que han fet fortuna principalment a Cuba i Puerto Rico (els indians) amb l'elaboració d'aiguardent, el conreu del cotó o el comerç d'esclaus. En arribar a Catalunya engeguen negocis, fàbriques o colònies tèxtils, i mantenen els comerços americans per obtenir primeres matèries a baix cost (cotó, lli, canya de sucre, etc.), amb què produir béns de consum; o es converteixen en "rendistes": per exemple, compren o fan construir habitatges i se'n beneficien de les rendes.

Concretament a Barcelona, aquest procés socioeconòmic deixa la seva petjada tant en la morfología i distribució d'espais urbans com en les relacions socials i les manifestacions artístiques. A mitjan segle XIX, la burgesia barcelonina ja té prou poder econòmic i social per reclamar una zona residencial que doni resposta a les seves expectatives materials (hospitals, lleure, carrers de trànsit rodat, etc.). El barri antic s'ha anat degradant en esdevenir zona superpoblada arran de la industrialització. L'enderroc de les muralles medievals a partir del 1854 obre la ciutat a l'Eixample d'Ildefons Cerdà. El passeig de Gràcia n'és l'eix principal, tot il·luminat, pavimentat i ple de cafès, jardins (avui desapareguts) i habitatges nous de trinca, fets en un estil completament nou, el modernisme, en el qual s'integren diverses disciplines artístiques i artesanals: un "art total", símbol de bon gust, capacitat econòmica i prestigi social.

L'any 1905 l'industrial Pere Milà, a instàncies del seu soci Josep Batlló (per a qui Gaudí havia remodelat la Casa Batlló entre el 1904 i el 1906), encarregà a l'arquitecte la construcció de la seva nova residència particular en un solar d'uns 1.600 m2, propietat de la seva esposa, Roser Segimon. Ella era hereva d'una considerable fortuna llegada pel seu primer marit, Josep Guardiola, un indià d'origen pagès, enriquit a Puerto Rico. Males llengües es preguntaven si el senyor Milà s'havia casat amb la vídua de Guardiola o amb la guardiola de la vídua. La construcció es dugué a terme entre els anys 1906 i 1912. Encara que inicialment Pere Milà i Gaudí van congeniar, ben aviat la senyora Milà va mostrar desacord amb l'arquitecte i les seves extravagàncies modernistes (de fet, un cop morts Milà i Gaudí, la propietària substituiria la decoració interior dissenyada per Gaudí, per un artificiós estil Lluís XV). Per raons de pressupost i discrepància de criteris, ja finalitzada l'obra, la situació arribà als jutjats, amb un plet que es resolgué a favor de l'arquitecte. L'acollida dels barcelonins també fou bastant freda. Fins i tot les revistes de l'època satiritzaven sobre la funcionalitat de l'edifici i menyspreaven aquell gran bloc de pedra al bell mig del passeig de Gràcia. Aquest malnom de "pedrera" esdevé la denominació popular i universal de l'edifici. La distribució dels espais a la planta principal on viuen els propietaris i a les plantes superiors destinades a habitatges de lloguer és la tradicional de l'Eixample. Per contra, en l'aspecte funcional, ornamental i estructural, actualment es considera una de les seves obres més innovadores: fixem-nos, per exemple, en la sinuositat de la pedra, la plasticitat dels balcons de ferro o les portes d'accés, l'ús de materials de desfeta (ferro procedent de màquines o altres objectes), els balcons translúcids del principal o l'estructura a base de pilars, tot integrat orgànicament com en la mateixa natura. Natura i religió van vinculades. Observem la rosa a la part alta: acompanya la frase "Ave Gratia M(Maria) Plena Dominus Tecum" que substitueix una gran escultura de la Verge del Roser i els arcàngels, projectada per l'escultor Carles Mani, que havia de coronar la façana. Una de les hipòtesis és que el projecte es va desestimar per por que, després de la Setmana Tràgica (1909), s'atemptés també contra l'edifici.

2. Els patis. Les Portes: L'edifici exhibeix dues portalades de ferro, amb un excepcional treball de forja que ens pot recordar, entre altres coses, la closca d'una tortuga. Com que en aquella època no hi havia grans llunes de vidre, a la part baixa d'aquestes portes, amb més risc de trencament, hi apliquen vidres petits, i en la superior, les peces més grans. Aquestes dues portalades permetien l'accés tant dels vianants com dels vehicles que disposaven d'un aparcament al soterrani de la casa. Expliquen que un llogater, el senyor Feliu, era un dels primers barcelonins que tenia un Rolls Royce, cosa que obligà Gaudí a suprimir un pilar i fer alguns canvis en l'estructura del garatge perquè el cotxe hi pogués entrar. En aquests moments es comença a generalitzar l'automòbil a Barcelona; un dels primers a tenir-ne, per exemple, també va ser el famós Ramon Casas, que vivia al costat de la Pedrera. Un altre element a tenir en compte és l'efecte mirall que produeixen els vidres de les portes des de l'exterior. D'aquesta manera es preserva la intimitat dels veïns. La decoració: Els dos grans patis interiors de la Pedrera són del tot excepcionals. No hi veiem roba estesa ni canalitzacions o elements que puguin desvirturar l'harmonia de les formes gaudinianes. Podem dir que les parets están tractades com a vertaderes façanes exteriors perquè estan completament decorades. La pintura és un dels principals motius decoratius: el vestíbul principal presenta pintures a l'oli sobre guix, amb temàtica floral i mitològica, que són obra d'Aleix Clapés i d'Iu Pascual, i el vestíbul del carrer Provença presenta frescos de Xavier Nogués. Els accessos: S'accedeix als habitatges de la Pedrera de dues maneres: amb ascensor, el mitjà especial per als llogaters, i per les escales de servei. Els senyors Milà, a més, tenien dues grans escales nobles per accedir a la seva planta principal (element propi de la tradició anterior, quan els edificis de l'Eixample encara no tenien ascensor i els pisos nobles eren els més propers al carrer). Des dels patis s'observa la caixa dels ascensors (una en cada pati), que és de fusta i disposa de finestra i banc a l'interior, per fer més agradables els cinc minuts de trajecte que trigaven a pujar a l'època. Les funcions: Els grans patis ocupen una superfície considerable. Per què prefereix Gaudí treure-hi tant espai habitable? Una de les funcions més importants dels patis és dotar l'interior de l'edifici d'aire i llum. La llum és un element importantíssim per a Gaudí. A part de donar salut i benestar a les persones, la llum pinta l'arquitectura, segons l'arquitecte. L'altra funció dels patis és esdevenir un espai comunitari per als residents (un lloc de lleure o reunió).

3. Planta de la Pedrera: la planta lliure. Ocupant una parcel·la que fa xamfrà i entre dues parets mitgeres, la casa es resol al voltant de dos grans patis de ventilació que organitzen tota la planta i en faciliten la il·luminació, una de les màximes preocupacions de Gaudí. Des del punt de vista constructiu, aixeca 6 plantes amb solament 74 pilars de pedra, maó o ferro colat i jàsseres o bigues travesseres de ferro, que formen l'esquelet de l'edifici. Així pot eliminar les parets mestres i disposar d'una superfície de planta lliure en cada habitatge, que presenten una distribució diferent. Aquesta estructura de pilars de pedra i maó allibera la façana de les funcions de càrrega i, com que aleshores actua únicament de mur-cortina, s'hi poden obrir grans finestrals, tribunes o balcons. Si enretiréssim els blocs de pedra de la façana, veuríem com l'edifici no cauria, ja que els que realment aguanten l'estructura són els pilars i les jàsseres. Cada habitatge disposa d'obertures a la façana del carrer, a la façana posterior, als patis interiors i als petits celoberts de la zona de servei.

4. Les golfes. Espai on solament accedia el servei. Era on rentaven i estenien la roba, en uns safareigs actualment desapareguts. Les finestres permetien el pas de l'aire, per eixugar la roba i també per mantenir la temperatura a la resta de l'edifici. En aquest espai observem una de les estructures preferides de Gaudí: l'ARC CATENARI de maó. Aquest material constructiu presenta molts avantatges: a més de ser un element típic de l'arquitectura tradicional a Catalunya, és senzill de fabricar, de baix cost i molt resistent. Els 270 arcs catenaris de maó pla hi creen un espai unitari de 1.300 m2 que, per la seva estructura, el comparen sovint amb les quadernes d'un vaixell o l'interior d'una balena. Aquests arcs de maó formen una estructura molt resistent i, alhora, lleugera, que suporta el terrat i no carrega la resta de l'edifici.

5. El terrat. Les alçades del arcs de les golfes determinen els diferents nivells del terrat, on trobem les 6 caixes d'escala de cargol, les torres de ventilació i les xemeneies, totes de forma helicoïdal per facilitar la sortida de l'aire i dels fums respectivament. Les 6 caixes d'escala o badalots, tots diferents, són concebuts per unir les golfes amb el terrat a través de escales de cargol. Als coronaments veiem la creu de quatre braços. A l'interior dels badalots s'allotjaven els dipòsits d'aigua dels pisos, per tal que l'aigua tingués més pressió en baixar. La majoria dels badalots están recoberts amb "trencadís", una de les combinacions més utilitzades per Antoni Gaudí, que arriba a la màxima esplendor a la Casa Batlló o al banc del Parc Güell, feta amb fragments trencats de rajoles de ceràmica o marbre. A la Pedrera, els badalots que donen al passeig de Gràcia i que es veuen des del carrer estan decorats amb trencadís de pedra calcària, marbre o rajola ceràmica esmaltada, mentre que els interiors, menys visibles, solament estan arrebossats i pintats. Com en altres obres d'Antoni Gaudí, l'ús del trencadís serveix per decorar amb un material resistent i econòmic les superfícies corbes i irregulars de les xemeneies, i alhora impermeabilitza la construcció. La pedra calcària sense desbastar procedia de Garraf i de Vilafranca del Penedès. Les torres de ventilació tenen forats de grans dimensions i una forma helicoïdal per facilitar l'aspersió dels fums i la sortida de l'aire. Les xemeneies, agrupades en conjunts de tres o quatre, giren sobre elles mateixes per ajudar el fum a sortir. Totes foren projectades per Antoni Gaudí, fins i tot les que estan revestides amb fragments d'ampolles verdes de cava. És important fixar-se en el camí de ronda que envolta l'edifici per la part exterior, així com en les finestres de les golfes, protegides per unes originals viseres que faciliten l'entrada de llum indirecta i alhora protegeixen contra la pluja. La sinuositat de la façana es projecta en les parets de l'interior, on no hi ha línies rectes. Gaudí afirmava que, si a la natura no hi ha línies rectes, als seus edificis tampoc. Al terrat, les baranes d'obra són ondulades, com és característica de l'edifici. Les que miren a mar són més baixes i menys sinuoses, al contrari de les que miren a Collserola, més altes i acusades, seguint el ritme de la muntanya. Les reixes són del 1910. En la realització de les 33 baranes de ferro forjat (reciclat de reixes, bidons i baranes), hi va participar el taller dels germans Badia sota la supervisió de Gaudí.
  
Vídeos
Arquitectures: 
http://youtu.be/2jNRWAjMVAo?t=2m40s 
Modernisme, una història de destrucció: 
http://www.tv3.cat/videos/4354050/Modernisme-una-historia-de-destruccio 

8 de febr. 2012

Gaudí. Centro Virtual Cervantes

Cliqueu sobre la imatge

Gaudí. Oscar Tusquets. ¿Cómo pudimos equivocarnos tanto?


A principio de los sesenta, aún en la universidad, fui uno de los instigadores de un manifiesto abiertamente contrario a la continuación del templo de la Sagrada Familia que contó con el apoyo incondicional de toda la intelligentsia de la época, de Bruno Zevi a Julio Carlo Argan, de Alvar Aalto a Le Corbusier. Aunque tras su publicación la reacción fue contundente y las obras en vez de detenerse cobraron nuevos bríos, continuamos convencidos de que constituían un error monumental.

Ahora, tras la consagración papal del templo, me he replanteado la cuestión. Mis dudas comenzaron cuando veía levantar la majestuosa nave central. Mi rechazo se tambaleó algo más cuando Alfons Soldevila -excelente arquitecto de avanzado leguaje tecnológico- me aseguró que si conociese profundamente la obra cambiaría de opinión, que era el edificio más importante del siglo XX y que estaba dispuesto a demostrármelo. Invitación que he aceptado para escribir estas líneas con conocimiento de causa. He visitado el templo de abajo a arriba (más de 60 metros de altura) con Alfons y Josep Gómez Serrano -uno de los arquitectos directores de su estructura- y he quedado anonadado.

Cierto es que en las partes que Gaudí dejó sin definir se presentan dos problemas graves: uno es que los continuadores -aunque con encomiable entusiasmo han llevado la obra adelante acertando en lo fundamental- no han tenido ni el talento de Jujol para interpretar a Gaudí en lenguaje gaudiniano ni el talento de Scarpa o de Albini para dialogar con él en un lenguaje personal, lo que provoca que casi todos los detalles no definidos por el Maestro choquen. Barandillas de inox y vidrio, spots luminosos, pavimentos, claves de bóveda, vidrieras y, en general, todos los elementos decorativos, no están a la altura del conjunto. Verdad es que estos acabados no consiguen desvirtuar la inmensa calidad del monumento y que son relativamente fáciles de sustituir en un deseable futuro. El segundo y más grave problema es la dificultad de encontrar artistas contemporáneos capaces de llevar adelante los proyectos figurativos del Maestro. En las fachadas, Gaudí pretendía, como en las catedrales medievales, explicar en imágenes la Historia Sagrada. Ya a principios del XX esto no era fácil pero el genio de Gaudí lo solventó, rozando el kitsch, en la Fachada del Nacimiento con estos muros que se arrugan formando figuras, muchas de ellas obtenidas sacando moldes de personas y animales reales (George Segal medio siglo antes). El penoso resultado escultórico de la Fachada de la Pasión revela la dificultad de proseguir esta andadura. Queda por levantar la fachada principal, la de la Gloria. Encontrar en el mundo un artista contemporáneo capaz de afrontarla es un desafío tremendo. La figuración está en un momento difícil, la de contenido religioso mucho más, y la capaz de transmitir la Gloria de la Resurrección, extinta. El arte contemporáneo ha dado muchas crucifixiones pero ninguna resurrección notable.

Pero vayamos a lo fundamental: la objeción de más peso contra la continuación del Templo siempre ha sido que no sabíamos cómo lo habría hecho Gaudí, un arquitecto que improvisaba en obra, que sus planos y maquetas habían sido destruidos al inicio de la Guerra Civil, y que cualquier interpretación constituiría inevitablemente una traición al artista. Esto es una verdad a medias. Gaudí dibujó e hizo maquetas de tres proyectos sucesivos al inicio de la construcción. El primero, al que corresponde la Fachada del Nacimiento y su cubista cara interior, es aún respetuoso con el lenguaje gótico. El segundo es mucho más orgánico. El tercero es absolutamente original, innovador, deslumbrante. De este tercer proyecto, que él consideraba definitivo aunque no lo pudiese ver completado en vida, hizo una maqueta a escala 1/10 por cuyo interior podías pasear. Es cierto que esta maqueta fue hecha añicos, pero existen excelentes fotografías y ha podido reproducirse con muchísima precisión. La fidelidad de esta reconstrucción se ha visto favorecida porque, a pesar de su apariencia aleatoria, esta obra se basa en estrictas geometrías. Parece ser que Gaudí, escarmentado por los problemas que había tenido en la fachada de La Pedrera, decidió recurrir a una rigurosa estructura geométrica en el Templo. Son geometrías complejas -paraboloides hiperbólicos, hiperboloides, polígonos regulares que giran en espiral en ambos sentidos formando los fustes de las columnas...- pero que, una vez definidas, no aceptan interpretaciones, se pueden reconstruir a escala 1/10 o diez veces mayores. Esto es lo que se ha hecho en la nave hoy prácticamente acabada. Si la arquitectura es ante todo espacio y luz, el interior de este templo es Arquitectura en mayúscula, emocionante y grandiosa Arquitectura frente a la cual las excentricidades de hoy parecen verdaderos juegos de niños.

Volvamos al origen. ¿Cómo pudimos equivocarnos tanto? Si hace 50 años se nos hubiese hecho caso, esta maravilla no existiría. Habría permanecido como una ruina o la hubiera terminado un arquitecto de moda en aquellos años ¿Cuánta gente la visitaría? Este templo no ha tenido nunca apoyo económico de las instituciones, vive de los donativos de los que la visitan, más de dos millones al año, más de 25 millones de euros. Se está financiando como una catedral medieval. De esta forma se terminará, no sé si la mejor obra del pasado siglo... pero sí el mejor edificio religioso de los últimos tres.


Les imatges d'aquest vídeo van ser preses l'abril de 2012 per part de l'Albert Castaño i el LuisCaldevilla. Per fer l'enregistrament es va utilitzar un nou model de drone o mikrokòpter; es tracta d'un mini-helicòpter no tripulat que compta amb vuit rotors i al qual es va acoblar una càmera capaç d'oferir nous punts de vista inèdits. També es va utilitzar un sistema de control de moviment de tres eixos per aplicar la tècnica del time-lapse. Música a càrrec de Ludovico Einaudi ("Burning",UMG). 

Domènech i Montaner. El Palau de la Música Catalana


1. Dades generals. El Palau de la Música Catalana va ser construït entre l’any 1905 i el 1908 per un dels màxims representants del Modernisme català, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. És d’estil modernista i per construir-lo es van emprar una amb una gran varietat de materials, com ara el ferro, el vidre, la ceràmica i el maó. Va ser edificat com a seu de l’Orfeó Català i sala de concerts (auditori). Es troba al barri vell de Sant Pere de la ciutat de Barcelona.

2. Descripció tècnica i formal. El Palau destaca per la varietat de tècniques artístiques que s’han utilitzat en la seva construcció: l’escultura, el vitrall, el mosaic i la forja, entre d’altres. La seva estructura està formada per un entramat metàl·lic que concentra les càrregues en punts molt concrets. Esta solució, inspirada en l’arquitectura gòtica, permet alliberar als murs de la funció portant i crear un interior lluminós, com una gran capsa de vidre.  

L’edifici es divideix en tres parts: els accessos, amb dues escales monumentals; l’auditori, amb el pati de butaques i les llotges; i l’escenari, totalment integrat al conjunt ja que l’arc de la boca de l’escenari, característic d’aquest tipus de construcció, queda només suggerit per dos conjunts escultòrics. La profusa ornamentació, que decora tots els racons de l’edifici, contribueix a donar la sensació d’unitat al conjunt.

La claraboia en forma de cúpula invertida i decorada amb vitralls de color blau als extrems i de color groc al centre, conjuntament amb les parets laterals envitrallades aporten a la sala una gran lluminositat natural. A l’interior trobem tot tipus d’elements decoratius: columnes i pilars recoberts de ceràmica vidriada, vitralls multicolors, làmpades que aporten llum artificial i, sobretot, les grans escultures ornamentals, obres de Pau Gargallo, que donen l’entrada a l’escenari.

A l’exterior, que presenta dues façanes de maó vist, podem distingir tres nivells: la planta baixa amb les arcades d’accés; la tribuna, decorada con columnes i busts escultòrics; i l’àtic, que tanca l’edifici amb una cúpula. A la intersecció de les dues façanes hi ha un grup escultòric. Després de les últimes reformes ha sorgit a la llum una nova façana, l’actual façana principal, que sorprèn perquè, tot i que no estava previst que algun dia es mostrés al públic al estar tapada per una església,  Domenech i Montaner la va realitzar amb molta cura i amb gran riquesa de materials.

El Palau de la Música es troba en el barri vell de Sant Pere, al carrer de Sant Pere Més Alt. Un carrer estret que passa desapercebut per a la majoria de vianants. L’Orfeó no va voler construir l’edifici en un lloc més ampli (a l’Eixample, per exemple), en el que pogués destacar; va preferir situar-lo a prop d’on vivien la majoria dels cantaires i associats.

Tot el conjunt mostra unes característiques molt típiques de l’estil Modernista: la varietat de materials utilitzats en la seva construcció i decoració, la inspiració en la naturalesa que es mostra en la ornamentació, combinació d’ elements tradicionals i moderns ... El Modernisme català també es mostra clarament en tots els elements referents a la pàtria catalana i en la recuperació d’algunes tècniques de construcció tradicionals, com la volta catalana o de maó pla.

3. Funció, contingut i significat. El Palau de la Música va ser encomanat a Domenech i Montaner per l’Orfeó Català com a seu social i sala de concerts (amb una capacitat de 2.049 persones). Va ser costejat per capta popular i pels amics de l’Orfeó. El caràcter catalanista de l’Orfeó va fer que l’edifici tingués des del principi un gran valor simbòlic. Molts dels artistes catalans més carismàtics de l’època, que tenien una gran vinculació amb l’entitat, hi van col·laborar: Pau Gargallo, Miquel Blay, Eusebi Arnau... Els referents a la pàtria i a la cultura popular catalana el van convertir en un emblema patriòtic lligat al moviment cultural de la Renaixença.

Pau Gargallo va fer els dos conjunts escultòrics que es troben a la boca de l’escenari i que representen respectivament la música popular (un bust de Clavé) i la música culta (un bust de Beethoven i una representació escultòrica de les Valquíries de Wagner, el músic preferit en aquell temps a Catalunya). Miquel Blay va realitzar, a la intersecció de les dues façanes antigues, un grup escultòric que representa la música popular catalana: una figura femenina envoltada de figures que representen el món de la llar i del treball i protegida per Sant Jordi, patró de Catalunya.

El Palau de la Música ha rebut, principalment, influències de l’Auditorium de Chicago, obra de Louis Sullivan, també autor dels famosos Magatzems Carson que es troben a la mateixa ciutat. Va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1971 i Patrimoni de la Humanitat l’any 1997.

Bibliografia:

PH
***
12 de març de 2013. El Palau de la Música. GML



Fe d'errades vídeo GML. Al minut 0:51, ha de dir: “Té una planta no molt definida, lleugerament trapezoïdal”. Al minut 1:14, ha de dir: “Això li permet, com en el gòtic, fer desaparèixer els murs de càrrega”. 

5 de febr. 2012

Sullivan. Magatzems Carson


Dades generals. Aquest edifici, els Magatzems Carson, Pirie i Scott, va ser construït per l’arquitecte estatunidenc Louis Sullivan (Boston, 1856 –Chicago, 1924), entre els anys 1899 i 1901. En la seva construcció es va utilitzar el formigó, el ferro i el vidre. Pertany, estilísticament, a l’anomenada Escola de Chicago. És un edifici civil que es troba al centre històric de la ciutat de Chicago (EUA).

Descripció formal. Els Magatzems Carson tenen, en alçada, dues parts ben diferenciades. A la base, entresòl i primera planta, hi ha grans aparadors decorats amb bandes de ferro fos. El tractament del ferro, fulles d’acant i línies espirals, ens recorda les formes decoratives del Modernisme (estil que, des de la seva estada a París, fascinava a Soullivan).

A la resta de l’edifici, una retícula de finestres horitzontals i allargades, les anomenades finestres de Chicago, cobreix la façana i permet l’entrada de molta llum a l’interior. En els darrers pisos la mida de les finestres es redueix i un àtic amb una coberta plana remata el conjunt. Els grans finestrals permeten una perfecte interrelació de l’interior amb l’exterior. Al xamfrà, una semi rotonda trenca l’estricta linealitat de la construcció.

Aquesta obra és molt representativa de la manera de treballar dels arquitectes de l’escola de Chicago: utilitzen els nous materials (el ferro, sobretot, però també el formigó) per superposar molts pisos i reduir la construcció a un problema d’estructures i revestiments; dissenyen els interiors lliurement ja que els murs deixen de tenir la funció de càrrega; combinen el rigor racionalista amb una estètica que es pot relacionar amb el Modernisme europeu.

Significat i funció. Els Magatzems Carson es van construir després del paorós incendi que va patir la ciutat de Chicago el 1871, resultat del qual va ser l’aixecament de gran nombre d’edificis de moltes plantes (els primers gratacels) És una de les construccions més rellevants i significatives de l’Escola de Chicago; i un clar exemple de les idees de Sullivan, el qual deia que cada part del conjunt havia de reflectir clarament la funció per a la qual havia estat dissenyada. Una teoria que es resumeix en una frase que se li atribueix: “la forma segueix a la funció”.

L’edifici va funcionar, fins el 2007, com a grans magatzems comercials de la firma Carson, Pirie i Scott, especialitzada en la venda de roba, calçat, mobles per a la llar, joieria i productes de bellesa entre d’altres. Des de l’any 1998 està inclòs en el Registre Nacional de llocs històrics dels EUA.

Bibliografia:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.
MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
SCHREM, A.: Selectivitat. Història de l’art. Barcelona, Edicions de la Magrana,1997. 
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/01/30/l%E2%80%99escola-de-chicago/ 

2 de febr. 2012

La Torre Eiffel. Bertrand Lemoine


Si la estatua de la Libertad y la cúpula del Observatorio de Niza ya constituyen dos proezas técnicas, la torre Eiffel marca la culminación de la carrera del gran constructor. La construcción de la torre Eiffel se inscribe obviamente en el marco de la Exposición Universal de 1889. Esta manifestación, destinada a celebrar el centenario de la Revolución francesa, surgió en el contexto de crisis económica y de inestabilidad política de los años 1880. La idea de una nueva Exposición Universal aparece como un medio de relanzar la economía a través de grandes obras animadas por el Estado, proponiendo a la Nación un proyecto que movilice las energías y cree un consenso político, capaz de devolver a Francia su "rango" entre las grandes potencias. Algunos ya sueñan con proponer un monumento que marcaría de forma espectacular la exposición.

En 1885 Eiffel ya lo tiene todo previsto: el peso, 6.500 toneladas (pesará 7.300 toneladas sin contar las construcciones anexas); el precio, 3.155.000 francos, lo que no es un precio elevado por kilo (la Torre costará finalmente casi dos veces y media este precio, incluidos los ascensores); el plazo, un año (la Torre será construida en veintiséis meses). Tampoco ha olvidado dotar a la cúspide de un potente faro. La Comisión encargada de seleccionar el proyecto se pronuncia el 12 de junio dando a Eiffel la posibilidad de construir su Torre. Después de dudar entre la colina de Chaillot y el Champ-de-Mars, se opta definitivamente por este último a pesar de ser menos prominente. Este emplazamiento tenía la ventaja de simplificar los cimientos y sobre todo de dotar a la Exposición de una puerta monumental y por lo tanto de evitar la construcción de una entrada especial; de esta forma se podía adjudicar la subvención de 1.500.000 francos prevista para este efecto al constructor de la Torre. Como el presupuesto de la Torre ascendía entonces a 6.500.000 francos, el 31 de diciembre de 1888 se crea a este efecto una sociedad anónima con un capital de 5.100.000 francos, de los que la mitad son de su propiedad y el resto de un consorcio de tres bancos. Los gastos de la construcción van a superar notablemente el presupuesto inicial, pero los beneficios nada más finalizar la Exposición de 1889 permitirán reembolsar íntegramente el capital a los accionistas.

La torre suscita desde el primer momento una fuerte oposición en la opinión pública. Las obras acaban de comenzar, cuando aparece en Le Temps una "Protesta contra la Torre de G. Eiffel". La firman personajes importantes del mundo de las letras y de las artes: Guy de Maupassant, Alexandre Dumas hijo, Leconte de Lisle, Sully Prudhomme, William Bouguereau, E. Meissonier y muchos otros cuyos nombres no han pasado las fronteras del siglo XIX. Los autores de este texto "protestan con todas sus fuerzas, con toda su indignación, en nombre del gusto francés ignorado, en nombre del arte y de la historia francesa amenazados, contra la erección, en pleno centro de nuestra capital, de la inútil y monstruosa torre Eiffel”. Siguen calificaciones como "las barrocas, las mercantiles fantasías de un constructor de máquinas", "una torre vertiginosamente ridícula", "una gigantesca y negra chimenea de fábrica", "como una mancha de tinta, la sombra odiosa y la odiosa columna de chapa fijada con pernos"...

Eiffel responde a la protesta en una entrevista, concedida a Paul Bourde de Le Temps, que resume perfectamente su doctrina artística: "Creo, por mi parte, que la Torre tendrá su propia belleza. Por el hecho de ser ingenieros, ¿se cree acaso que la belleza no nos preocupa en nuestras construcciones y que al mismo tiempo que las hacemos sólidas y duraderas, no nos esforzamos en hacerlas elegantes? (…) Sostengo que las curvas de las cuatro aristas del monumento, tal como el cálculo las ha determinado darán una gran impresión de fuerza y de belleza ya que traducirán ante la mirada la osadía de la concepción en su conjunto (…) Existe por otra parte en lo colosal, una atracción i un encanto propio”.

La construcción de la Torre se llevó a cabo en 26 meses. El montaje fue en sí mismo una maravilla de precisión, como coinciden en reconocer todos los cronistas de la época. Para los parisinos debía ser un espectáculo extraordinario ver progresar, día a día aquel inmenso andamiaje metálico. Los cimientos, realizados al lado del Sena mediante cajones de aire comprimido a causa de la capa freática, estaban terminados en junio de 1887. El montaje de los pilares comenzaba el 1 de julio. Todas las piezas diseñadas con una exactitud de décimas de milímetro llegaban ya preparadas por la fábrica de Levallois-Perret. Si presentaban el menor defecto, eran inmediatamente devueltas a la fábrica y jamás retocadas al pie de la obra. Las 18.000 piezas de la Torre exigieron por tanto 700 diseños de ingenieros, 3.000 diseños de taller de 1 x 0,80 m que tuvieron ocupados a 40 dibujantes y calculadores durante dos años. Ciento cuarenta obreros trabajaban en la fábrica, donde se colocaron con ayuda de un utillaje especial las dos terceras partes de los 2.500.000 roblones (similar a un tornillo pero sin rosca) que incluye la Torre. En la obra había entre 150 y 300 obreros, perfectamente adiestrados por un equipo de trabajadores de los grandes viaductos metálicos.

Font: Fragments del llibre de LEMOINE, Bertrand. Eiffel. Barcelona, Editorial Stylos, 1986.