Gaudí. La casa Milà. LA PEDRERA educació

1. El context històric i la façana. El procés d'industrialització, el naixement de la burgesia i la classe obrera, i l'aparició del modernisme están estretament vinculats. Aquest procés socioeconòmic beneficia les classes socials privilegiades (Església i antiga noblesa reconvertida) i els "nous rics", persones que han fet fortuna principalment a Cuba i Puerto Rico (els indians) amb l'elaboració d'aiguardent, el conreu del cotó o el comerç d'esclaus. En arribar a Catalunya engeguen negocis, fàbriques o colònies tèxtils, i mantenen els comerços americans per obtenir primeres matèries a baix cost (cotó, lli, canya de sucre, etc.), amb què produir béns de consum; o es converteixen en "rendistes": per exemple, compren o fan construir habitatges i se'n beneficien de les rendes.

Concretament a Barcelona, aquest procés socioeconòmic deixa la seva petjada tant en la morfología i distribució d'espais urbans com en les relacions socials i les manifestacions artístiques. A mitjan segle XIX, la burgesia barcelonina ja té prou poder econòmic i social per reclamar una zona residencial que doni resposta a les seves expectatives materials (hospitals, lleure, carrers de trànsit rodat, etc.). El barri antic s'ha anat degradant en esdevenir zona superpoblada arran de la industrialització. L'enderroc de les muralles medievals a partir del 1854 obre la ciutat a l'Eixample d'Ildefons Cerdà. El passeig de Gràcia n'és l'eix principal, tot il·luminat, pavimentat i ple de cafès, jardins (avui desapareguts) i habitatges nous de trinca, fets en un estil completament nou, el modernisme, en el qual s'integren diverses disciplines artístiques i artesanals: un "art total", símbol de bon gust, capacitat econòmica i prestigi social.

L'any 1905 l'industrial Pere Milà, a instàncies del seu soci Josep Batlló (per a qui Gaudí havia remodelat la Casa Batlló entre el 1904 i el 1906), encarregà a l'arquitecte la construcció de la seva nova residència particular en un solar d'uns 1.600 m2, propietat de la seva esposa, Roser Segimon. Ella era hereva d'una considerable fortuna llegada pel seu primer marit, Josep Guardiola, un indià d'origen pagès, enriquit a Puerto Rico. Males llengües es preguntaven si el senyor Milà s'havia casat amb la vídua de Guardiola o amb la guardiola de la vídua. La construcció es dugué a terme entre els anys 1906 i 1912. Encara que inicialment Pere Milà i Gaudí van congeniar, ben aviat la senyora Milà va mostrar desacord amb l'arquitecte i les seves extravagàncies modernistes (de fet, un cop morts Milà i Gaudí, la propietària substituiria la decoració interior dissenyada per Gaudí, per un artificiós estil Lluís XV). Per raons de pressupost i discrepància de criteris, ja finalitzada l'obra, la situació arribà als jutjats, amb un plet que es resolgué a favor de l'arquitecte. L'acollida dels barcelonins també fou bastant freda. Fins i tot les revistes de l'època satiritzaven sobre la funcionalitat de l'edifici i menyspreaven aquell gran bloc de pedra al bell mig del passeig de Gràcia. Aquest malnom de "pedrera" esdevé la denominació popular i universal de l'edifici. La distribució dels espais a la planta principal on viuen els propietaris i a les plantes superiors destinades a habitatges de lloguer és la tradicional de l'Eixample. Per contra, en l'aspecte funcional, ornamental i estructural, actualment es considera una de les seves obres més innovadores: fixem-nos, per exemple, en la sinuositat de la pedra, la plasticitat dels balcons de ferro o les portes d'accés, l'ús de materials de desfeta (ferro procedent de màquines o altres objectes), els balcons translúcids del principal o l'estructura a base de pilars, tot integrat orgànicament com en la mateixa natura. Natura i religió van vinculades. Observem la rosa a la part alta: acompanya la frase "Ave Gratia M(Maria) Plena Dominus Tecum" que substitueix una gran escultura de la Verge del Roser i els arcàngels, projectada per l'escultor Carles Mani, que havia de coronar la façana. Una de les hipòtesis és que el projecte es va desestimar per por que, després de la Setmana Tràgica (1909), s'atemptés també contra l'edifici.

2. Els patis. Les Portes: L'edifici exhibeix dues portalades de ferro, amb un excepcional treball de forja que ens pot recordar, entre altres coses, la closca d'una tortuga. Com que en aquella època no hi havia grans llunes de vidre, a la part baixa d'aquestes portes, amb més risc de trencament, hi apliquen vidres petits, i en la superior, les peces més grans. Aquestes dues portalades permetien l'accés tant dels vianants com dels vehicles que disposaven d'un aparcament al soterrani de la casa. Expliquen que un llogater, el senyor Feliu, era un dels primers barcelonins que tenia un Rolls Royce, cosa que obligà Gaudí a suprimir un pilar i fer alguns canvis en l'estructura del garatge perquè el cotxe hi pogués entrar. En aquests moments es comença a generalitzar l'automòbil a Barcelona; un dels primers a tenir-ne, per exemple, també va ser el famós Ramon Casas, que vivia al costat de la Pedrera. Un altre element a tenir en compte és l'efecte mirall que produeixen els vidres de les portes des de l'exterior. D'aquesta manera es preserva la intimitat dels veïns. La decoració: Els dos grans patis interiors de la Pedrera són del tot excepcionals. No hi veiem roba estesa ni canalitzacions o elements que puguin desvirturar l'harmonia de les formes gaudinianes. Podem dir que les parets están tractades com a vertaderes façanes exteriors perquè estan completament decorades. La pintura és un dels principals motius decoratius: el vestíbul principal presenta pintures a l'oli sobre guix, amb temàtica floral i mitològica, que són obra d'Aleix Clapés i d'Iu Pascual, i el vestíbul del carrer Provença presenta frescos de Xavier Nogués. Els accessos: S'accedeix als habitatges de la Pedrera de dues maneres: amb ascensor, el mitjà especial per als llogaters, i per les escales de servei. Els senyors Milà, a més, tenien dues grans escales nobles per accedir a la seva planta principal (element propi de la tradició anterior, quan els edificis de l'Eixample encara no tenien ascensor i els pisos nobles eren els més propers al carrer). Des dels patis s'observa la caixa dels ascensors (una en cada pati), que és de fusta i disposa de finestra i banc a l'interior, per fer més agradables els cinc minuts de trajecte que trigaven a pujar a l'època. Les funcions: Els grans patis ocupen una superfície considerable. Per què prefereix Gaudí treure-hi tant espai habitable? Una de les funcions més importants dels patis és dotar l'interior de l'edifici d'aire i llum. La llum és un element importantíssim per a Gaudí. A part de donar salut i benestar a les persones, la llum pinta l'arquitectura, segons l'arquitecte. L'altra funció dels patis és esdevenir un espai comunitari per als residents (un lloc de lleure o reunió).

3. Planta de la Pedrera: la planta lliure. Ocupant una parcel·la que fa xamfrà i entre dues parets mitgeres, la casa es resol al voltant de dos grans patis de ventilació que organitzen tota la planta i en faciliten la il·luminació, una de les màximes preocupacions de Gaudí. Des del punt de vista constructiu, aixeca 6 plantes amb solament 74 pilars de pedra, maó o ferro colat i jàsseres o bigues travesseres de ferro, que formen l'esquelet de l'edifici. Així pot eliminar les parets mestres i disposar d'una superfície de planta lliure en cada habitatge, que presenten una distribució diferent. Aquesta estructura de pilars de pedra i maó allibera la façana de les funcions de càrrega i, com que aleshores actua únicament de mur-cortina, s'hi poden obrir grans finestrals, tribunes o balcons. Si enretiréssim els blocs de pedra de la façana, veuríem com l'edifici no cauria, ja que els que realment aguanten l'estructura són els pilars i les jàsseres. Cada habitatge disposa d'obertures a la façana del carrer, a la façana posterior, als patis interiors i als petits celoberts de la zona de servei.

4. Les golfes. Espai on solament accedia el servei. Era on rentaven i estenien la roba, en uns safareigs actualment desapareguts. Les finestres permetien el pas de l'aire, per eixugar la roba i també per mantenir la temperatura a la resta de l'edifici. En aquest espai observem una de les estructures preferides de Gaudí: l'ARC CATENARI de maó. Aquest material constructiu presenta molts avantatges: a més de ser un element típic de l'arquitectura tradicional a Catalunya, és senzill de fabricar, de baix cost i molt resistent. Els 270 arcs catenaris de maó pla hi creen un espai unitari de 1.300 m2 que, per la seva estructura, el comparen sovint amb les quadernes d'un vaixell o l'interior d'una balena. Aquests arcs de maó formen una estructura molt resistent i, alhora, lleugera, que suporta el terrat i no carrega la resta de l'edifici.

5. El terrat. Les alçades del arcs de les golfes determinen els diferents nivells del terrat, on trobem les 6 caixes d'escala de cargol, les torres de ventilació i les xemeneies, totes de forma helicoïdal per facilitar la sortida de l'aire i dels fums respectivament. Les 6 caixes d'escala o badalots, tots diferents, són concebuts per unir les golfes amb el terrat a través de escales de cargol. Als coronaments veiem la creu de quatre braços. A l'interior dels badalots s'allotjaven els dipòsits d'aigua dels pisos, per tal que l'aigua tingués més pressió en baixar. La majoria dels badalots están recoberts amb "trencadís", una de les combinacions més utilitzades per Antoni Gaudí, que arriba a la màxima esplendor a la Casa Batlló o al banc del Parc Güell, feta amb fragments trencats de rajoles de ceràmica o marbre. A la Pedrera, els badalots que donen al passeig de Gràcia i que es veuen des del carrer estan decorats amb trencadís de pedra calcària, marbre o rajola ceràmica esmaltada, mentre que els interiors, menys visibles, solament estan arrebossats i pintats. Com en altres obres d'Antoni Gaudí, l'ús del trencadís serveix per decorar amb un material resistent i econòmic les superfícies corbes i irregulars de les xemeneies, i alhora impermeabilitza la construcció. La pedra calcària sense desbastar procedia de Garraf i de Vilafranca del Penedès. Les torres de ventilació tenen forats de grans dimensions i una forma helicoïdal per facilitar l'aspersió dels fums i la sortida de l'aire. Les xemeneies, agrupades en conjunts de tres o quatre, giren sobre elles mateixes per ajudar el fum a sortir. Totes foren projectades per Antoni Gaudí, fins i tot les que estan revestides amb fragments d'ampolles verdes de cava. És important fixar-se en el camí de ronda que envolta l'edifici per la part exterior, així com en les finestres de les golfes, protegides per unes originals viseres que faciliten l'entrada de llum indirecta i alhora protegeixen contra la pluja. La sinuositat de la façana es projecta en les parets de l'interior, on no hi ha línies rectes. Gaudí afirmava que, si a la natura no hi ha línies rectes, als seus edificis tampoc. Al terrat, les baranes d'obra són ondulades, com és característica de l'edifici. Les que miren a mar són més baixes i menys sinuoses, al contrari de les que miren a Collserola, més altes i acusades, seguint el ritme de la muntanya. Les reixes són del 1910. En la realització de les 33 baranes de ferro forjat (reciclat de reixes, bidons i baranes), hi va participar el taller dels germans Badia sota la supervisió de Gaudí.
  

Vídeos
Arquitectures: 
http://youtu.be/2jNRWAjMVAo?t=2m40s 
Modernisme, una història de destrucció: 
http://www.tv3.cat/videos/4354050/Modernisme-una-historia-de-destruccio