Dades
generals. Creu i R és una obra de l’artista
català Antoni Tàpies. Va ser realitzada l’any 1975 utilitzant una tècnica mixta
sobre fusta. El seu estil és informalista i el tema abstracte. Mesura 162x162
cm. i es troba al MACBA (Barcelona), cedida per la Colección de Arte de Telefónica
2.
Descripció de la tècnica i anàlisi formal. Tàpies utilitza tècniques que
barregen els pigments tradicionals de l'art amb materials com sorra, roba,
palla, etc., amb predomini del collage i l’assemblatge, i una textura propera
al baix-relleu. Tàpies defineix la seva tècnica com a "mixta": pinta
sobre tela o fusta, en formats mitjans, en posició horitzontal, disposant una capa
homogènia de pintura monocromàtica, sobre la que aplica la "mixtura",
barreja de pols de marbre triturat, aglutinant, pigment i oli, aplicat amb espàtula
o amb les seves pròpies mans. Quan està quasi sec fa un grattage amb tela
d'arpillera, aplicada sobre la superfície; quan està adherida, l'arrenca,
creant una estructura de relleu, amb zones esquinçades, esgarrapades o
foradades, que contrasten amb els cúmuls i densitats matèriques d'altres zones
del quadre. A continuació, fa un nou grattage amb diversos estris (punxó,
ganivet, estisores, pinzell). Finalment, afegeix signes (creus, llunes,
asteriscs, lletres, números, etc), en composicions que recorden el graffiti,
així com taques, aplicades mitjançant el dripping. Al no afegir elements de
fixació les obres es degraden ràpidament -la mixtura és bastant
efímera-; amb tot, Tàpies defensa la descomposició, com a pèrdua de la idea de l’eternitat
de l'art, li agrada que les seves obres reflecteixin la sensació del pas del
temps. A això contribueix també les seves pròpies empremtes a l'obra, les
incisions que practica, que per ell són un reflex de la naturalesa.
Aquesta obra, com la
majoria de quadres matèrics de Tàpies,
està basada en línies contundents que formen composicions complexes. Utilitza
colors terrosos, propis de la matèria, ocre, marró, negre i vermell. Aquest és
un traç distintiu en Tàpies, l'austeritat cromàtica. "Si he arribat a fer quadres tan sols amb
gris, és en part per la reacció que tingué enfront al colorisme que
caracteritzava l'art de la generació anterior a la meva, una pintura que s'hi feien
servir molt els colors primaris. El fet d'estar rodejat contínuament per
l'impacte de la publicitat i les senyalitzacions característiques de la
nostra societat també em portà a cercar
un color més interioritzat, el que podria definir-se com la penombra, la llum
dels somnis i del nostre món interior. El color marró es relaciona amb una
filosofia molt lligada al franciscanisme, amb l'hàbit dels frares franciscans.
Hi ha una tendència a cercar el que diuen els colors alegres: el vermell, el
groc; però en canvi per mi, els colors grisos o marrons són més interiors,
estan més relacionats amb el món filosòfic".
Tàpies dóna molta
importància a la superfície de l'obra que adquireix valor de relleu: la textura
de la sorra, de les pedres, de la tela enganxada que al mateix temps dibuixa
una lletra (H) i crea efectes d'ombra, aporten una gran expressivitat.
L'informalisme és un
moviment pictòric que compren totes les
tendències abstractes i gestuals que es van desenvolupar a França a la resta
d'Europa després de la Segona Guerra Mundial, en paral·lel amb l'expressionisme
abstracte estadounidenc. Dins d'aquest moviment es distingeixen diferents
corrents, com l'abstracció lírica, la pintura matèrica, el taquisme, etc. Tàpies,
en l'obra Creu i R se situa dins d'aquest estil i practica la "pintura
matèrica", també coneguda com a "art brut", que es caracteritza
per la tècnica mixta i l'ús de materials
heterogenis, moltes vegades de rebuig o de reciclatge, barrejats amb els
materials tradicionals de l'art cercant un nou llenguatge d'expressió
artística. Les obres més característiques de Tàpies són les que aplica la seva
mixtura de diversos materials en composicions que adquireixen la consistència
de murs o parets, a les que afegeix diversos elements distintius a través de
signes que emfatitzen el caràcter comunicatiu de l'obra, semblant l'art popular
del “graffiti”. Aquesta consistència de mur sempre ha atret a Tàpies, al qual a
més li agradava relacionar el seu estil amb l'etimologia del seu propi cognom: "El
mur és una imatge que vaig trobar una mica per sorpresa. Fou després d'unes sessions
de pintura en les que em barallava tant amb el material plàstic que utilitzava
i l'omplia de tal quantitat d'esgarrapades que, de sobte, el quadre canvià,
donà un salt qualitatiu, i es transformà en una superfície quieta i
tranquil·la. Em vaig trobar amb que havia pintat una paret, un mur, el qual es
relacionava a la vegada amb el meu nom"
3.
Tema, funció i significat. En la seva obra Tàpies reflecteix una gran
preocupació pels problemes de l'ésser humà: la malaltia, la mort, la soledat,
el dolor o el sexe. Tàpies ens dóna una nova visió de la realitat més senzilla
i quotidiana, enaltint-la a cotes de veritable espiritualitat. La concepció
vital de l'artista es nodreix de la filosofia existencialista, que remarca la
condició material i mortal de l'home, l'angúnia de l'existència de què parlava
Sartre. La representació de la soledat, la malaltia, la pobresa que percebem en Tàpies la trobem
també en l'obra dels escriptors Samuel Beckett o
Eugene Ionesco. L'existencialisme assenyala el destí tràgic de l'home, però
també reivindica la seva llibertat, la importància de l'individu, la seva
capacitat d'acció enfront a la vida; així, Tàpies pretén amb el seu art fer-nos
reflexionar sobre la nostra pròpia existència.
En Creu i R el motiu
principal és la creu, un símbol que es converteix en l'element definitori del
seu estil. Tàpies va començar a utilitzar la creu després de la Guerra Civil,
moment en que Espanya se li presentava com un gran cementiri. Posteriorment la
creu serà entesa per l'artista com a símbol de les coordenades de l'espai. Però
la creu també estarà connectada amb la religió, el cristianisme i amb tota una
tradició que arrenca de l'art medieval i que Tàpies recupera per donar-li un
sentit de comporaneitat. Sembla ser que la creu és també un record a Ramon
Llull, pel qual l'artista sempre ha manifestat la seva admiració. Segons el
propi Tàpies, a Llull l'estranyava que els artistes de la seva època no
pintessin creus i els hi deia:”...el més important que tenim són les creus,
(...) com és que s'entretenen pintant escenes de reis i de nobles tenint aquest
tema tan important de la creu? (...) fixeu-vos en els temes essencials...” L'obra,
a més de la creu conté altres símbols presents en la iconografia de l'autor: les lletres, R, H,
amb alguna creu més petita, les benes amb taques de color vermell que es superposen
a la part superior donant un efecte de volum. Podem relacionar aquests símbols
amb la inicial de Ramon (Llull), o també podrien ser una referència a la seva malaltia?
Antoni Tàpies pinta
Creu i R uns mesos abans de la mort de Franco. Durant aquell any l'artista va
contribuir amb un cartell i una litografia a una campanya per abolir la pena de
mort a Espanya i va participar activament en les lluites que demanaven
l'amnistia dels presos polítics del règim franquista. La seva obra, des dels
seus inicis sempre va estar influenciada per la situació política a Espanya.
Els principals
exponents de la pintura matèrica foren,
a més de Tàpies, els francesos Fautrier i Dubuffet i l'espanyol Manolo Millares. L'informalisme matèric serà
des dels anys 1950 el principal mitjà d'expressió de Tàpies, en el que amb
diverses peculiaritats encara treballa. Als anys 1970, influenciat pel pop-art,
començà a fer servir objectes més sòlids en les seves obres, com parts de
mobles. Amb tot, la utilització d'elements quotidians en l'obra de Tàpies no té
el mateix objectiu que en el pop-art, on
són utilitzats per fer una banalització de la societat de consum i els mitjans
de comunicació de masses; en canvi, en Tàpies sempre està present el substrat
espiritual, la significació dels elements senzills com evocadors d'un major
ordre universal. Se sol considerar Tàpies com a precursor de l'Arte Povera, en
la seva utilització de materials pobres i de rebuig, encara que novament cal remarcar
la diferència conceptual de tots dos estils. Paral·lelament a la producció
pictòrica i objectual, Tàpies ha anat desenvolupant des de 1947 una activitat
intensa en el camp de l’obra gràfica. En aquest sentit convé destacar que
l’artista ha realitzat un gran nombre de llibres de bibliòfil i carpetes en
estreta col·laboració amb poetes i escriptors com Brodsky, Brossa, Gimferrer, Octavio Paz i Ullán, entre d’altres. Així mateix, Antoni
Tàpies ha desenvolupat una tasca d’assagista que ha donat lloc a una sèrie de
publicacions, algunes traduïdes a diversos idiomes: La pràctica de l’art
(1970), L’art contra l’estètica, (1974), Memòria personal (1978), La realitat
com a art (1982), Per un art modern i progressista (1985), Valor de l’art
(1993) i L’art i els seus llocs (1999).
L’autor. Antoni
Tàpies neix a Barcelona el 1923 en el si d’una família burgesa, culta i
catalanista, immersa des de mitjan segle XIX en una tradició editorial i
llibretera que ben aviat desperta en l’artista un amor pels llibres i la
lectura. Aquesta predisposició es veu accentuada en la llarga convalescència
d’una malaltia pulmonar, durant la qual
inicia els seus tempteigs artístics. Progressivament es dedica amb més
intensitat al dibuix i a la pintura, i acaba deixant els seus estudis de dret
per dedicar-s’hi plenament. En la dècada dels anys quaranta ja exposa les seves
obres, les quals destaquen en la panoràmica artística del moment. Partícip
d’una sensibilitat generalitzada que afecta els artistes d’ambdues bandes de
l’Atlàntic arran de la Segona Guerra Mundial i el llançament de la bomba
atòmica, Antoni Tàpies expressa des de ben aviat un interès per la matèria, la
terra, la pols, els àtoms i les partícules, que es plasma formalment en l’ús de
materials aliens a l’expressió plàstica academicista i en l’experimentació de
noves tècniques. Les pintures matèriques formen una part substancial de l’obra
de Tàpies i constitueixen un projecte que es continua desenvolupant avui dia.
Tàpies creu que la noció de matèria s’ha d’entendre també des de la perspectiva
del misticisme medieval com a màgia, mimesi i alquímia. És en aquest sentit que
hem de comprendre el desig de l’artista que les seves obres tinguin el poder de
transformar el nostre interior. Durant els anys cinquanta i seixanta Antoni
Tàpies anirà elaborant un seguit d’imatges, generalment extretes del seu entorn
immediat, que apareixeran en les diferents etapes de la seva evolució. Sovint,
una mateixa imatge, a més de ser representada de diverses maneres, tindrà una
sèrie de significacions diferenciades que s’aniran superposant. El seu missatge
se centra en la revaloració del que es considera baix, repulsiu, material (no
és en va que Tàpies escull sovint temes tradicionalment tinguts per
desagradables i fetitxistes, com poden ser un anus defecant, una sabata
abandonada, una aixella, un peu i d’altres). Així mateix, l’obra d’Antoni
Tàpies ha estat sempre permeable als esdeveniments polítics i socials del
moment. A finals dels anys seixanta i començament dels setanta, el seu
compromís polític contra la dictadura s’intensifica, i les obres d’aquest
període tenen un marcat caràcter de denúncia i de protesta.
Coincidint amb
l’eclosió de l’arte povera a Europa i el postminimalisme als EUA, Tàpies accentua
el seu treball amb objectes, no mostrant-los tal com són, sinó imprimint-los el
seu segell i incorporant-los al seu llenguatge. A principis dels anys vuitanta,
un cop restaurat l’Estat de dret a Espanya, l’interès de Tàpies per la tela com
a suport adquireix una força renovada. Durant aquests anys, realitza obres amb
goma-escuma o amb la tècnica de l’esprai, utilitza vernissos i crea objectes i escultures
de terra xamotada o de bronze, alhora que es manté molt actiu en el camp de l’obra
gràfica. D’altra banda, a finals dels anys vuitanta sembla que es reforça
l’interès de Tàpies per la cultura oriental, una preocupació que ja s’havia
anat gestant des dels anys de la postguerra i que esdevé, cada vegada més, una
influència filosòfica fonamental en la seva obra pel seu èmfasi en el que és
material, per la identitat entre home i natura i per la negació del dualisme de
la nostra societat. Igualment, Tàpies se sent atret per una nova generació de
científics, els quals contribueixen a donar una visió de l’univers que entén lamatèria
com un tot en un canvi i formació constants.
Les obres dels
darrers anys constitueixen, sobretot, una reflexió sobre el dolor -tant físic com
espiritual- entès com a part integrant de la vida. Influït pel pensament
budista, Tàpies considera que un major coneixement del dolor permet fer més
dolços els seus efectes i, per tant, millorar la qualitat de vida. El pas del
temps, que sempre ha estat una constant en l’obra de Tàpies, adquireix ara nous
matisos en viure’s com una experiència personal que comporta un millor
autoconeixement i una comprensió més clara del món que l’envolta. Durant
aquests darrers anys, Antoni Tàpies ha consolidat un llenguatge artístic que tradueix
plàsticament, d’una banda, la seva concepció
de l’art i, de l’altra, unes preocupacions filosòfiques renovellades amb el pas
del temps. La seva pràctica artística continua permeable a la brutalitat del
present, a la vegada que ofereix una forma que, tot i la seva ductilitat, roman
fidel als seus orígens. En aquest sentit, les obres dels últims anys no tan
sols s’inscriuen en la contemporaneïtat, sinó que també són un registre del
propi passat de l’artista.
***
Tàpies. La gran equis. La mitad invisible
***
En la muerte de Antoni Tàpies. Maite Méndez
[…] Desde
los primeros pintores abstractos y surrealistas del siglo XX, que idearon
técnicas automáticas para llenar homogéneamente la superficie del lienzo, el
artista recurre con frecuencia a la espontaneidad, y confiesa ser el primer
sorprendido por el resultado final. Hay en ello, y esto es muy patente en
Tàpies, una entrega al soporte, que a menudo ha abandonado la condición
vertical, para adaptar la horizontal del suelo, y, así, poner en acción unas
coordenadas radicalmente distintas a las que regían en el orden compositivo de
larga tradición en Occidente. En un documental de 2003, Tàpies pasea alrededor
de un enorme lienzo depositado en el suelo, examinándolo desde todos los
costados, chasqueando rítmicamente los dedos. Es la escenificación de una
especie de pintura peripatética que convoca cuerpo, música, ritmo y movimiento
en busca de lo inesperado. Se ha dado un paso decisivo en la historia de la
pintura: con la desaparición de la vertical se esfumaba también la posibilidad
de un espacio pictórico ilusionista, sustituido por el de un
espacio-superficie, un registro de huellas, impresiones, materiales y objetos
que, además, aportan su propia vida anterior (por ejemplo, sus colores
originarios), a la vez que contribuyen a convertir la pintura en tiempo, y, por
lo tanto, en vida. El desecho, como quería el artista trapero de Baudelaire, o
el dadaísta, redime a la materia, a lo real cotidiano.
Confesaba
Tàpies que de repente un día se dio cuenta, con asombro, de que el soporte se
había convertido en muro. Muros que gritan, a pesar de que en ellos parece
reinar el silencio. Como se ha dicho en innumerables ocasiones, su
materia-soporte se transfigura en espíritu, en silencio, en vacío, en la nada.
En el mejor de los casos, en quietud, contemplación, silencio, soledad, paz
interior, sinónimos de hesicasmo. El también precoz
conocimiento que tuvo el artista catalán del pensamiento oriental, en especial
el budismo zen, y de Ramon Llull, tienen asimismo su grado de responsabilidad
en esta deriva mística de su abstracción. Al fin y al cabo perteneció a una
generación de artistas que quizá fuera la última en merodear de modo
generalizado por estos derroteros. Esa nada, sin embargo, está poblada de
objetos, signos, símbolos, letras, palabras o escritura invertida. Si su
pintura es también una suerte de escritura, no es menos una suerte de
escultura, con toda su cualidad háptica. Se puede experimentar un placer del
tacto, sensual, ante sus piezas de polvo de mármol, similar al que procuran el
travertino romano o el pentélico de Atenas. […]
Font: En la
muerte de Antoni Tàpies. Letras Libres. Marzo 2012