1. Dades Generals. San Carlo alle Quattro Fontane, anomenat també San Carlino per les seves reduïdes proporcions, va ser construït per Francesco Borromini entre 1634 i 1667, any de la mort de l’arquitecte. D'estil barroc, està fet utilitzant materials senzills: maó, estuc i algun element de pedra. Aquest petit conjunt arquitectònic, que consta d'una església i un claustre, es troba a Roma, Itàlia, a la intersecció de les antigues Strada Pia i Strada Felice, en un indret que ha estat considerat un punt clau en l’urbanisme romà. A les cantonades de la confluència dels carrers s’hi van disposar quatre fonts que donen nom al lloc. Aquesta serà la primera obra que va fer sense la col·laboració d’altres arquitectes, i també l'última ja que la finalitzarà el mateix any de la seva mort.
2. Descripció tècnica i anàlisi formal. El sistema constructiu utilitzat en el conjunt arquitectònic és l’arquitravat i el voltat. El petit claustre té forma rectangular amb curvatures convexes als angles per tal de dotar-lo d’un cert dinamisme; d’aquesta manera queda transformat en un octògon amb quatre costats rectes i quatre corbs. El claustre presenta dos pisos amb columnes toscanes, arquitravat el superior i amb arcs de mig punt alternant amb panys de mur l’inferior.
L’església té una planta formada per dos triangles equilàters units per la base, cosa que li dona forma de rombe. Sobre aquesta base geomètrica, Borromini desenvolupa una línia sinuosa i contínua que dibuixa una mena d’el·lipsi ondulada. A l’eix longitudinal s’han afegit dos elements semicirculars: el vestíbul i la capella major.
A l’interior, els principals elements de suport són 16 columnes gegants d’ordre compost sobre les quals hi ha l’entaulament que segueix les formes capricioses de la planta. L’alternança de nínxols, capelles i portes als intercolumnis desmaterialitza el mur. A sobre de l’entaulament les quatre voltes de ¼ d’esfera i les quatre petxines suporten la cúpula ovalada, decorada amb cassetons geomètrics (octàgons, creus i hexàgons) que s’empetiteixen en apropar-se al llanternó. Els cassetons alleugereixen la cúpula i donen la sensació d’una alçada major que la real. Dins l’església podem trobar, per tant, dos nivells: un que va fins l’entaulament i l’altre format per la cúpula. La llum es proporcionada pel llanternó però també per les finestres situades a la base de la cúpula i amagades per la decoració de fulles. D’aquesta manera la cúpula dona la sensació que sura. En quant a la policromia, gairebé tot està pintat de blanc.
La façana és l’últim que Borromini va fer i no la va acabar. Es pot dividir en dos pisos o cossos (en sentit horitzontal) i en tres carrers (en sentit vertical). Per articular-la utilitza una combinació de columnes menors i columnes d’ordre gegant. Els dos pisos estan separats per un enorme entaulament que reprodueix la ondulació creada per les formes còncaves i convexes dels carrers: còncava-convexa-còncava al pis inferior; còncava-còncava-còncava al pis superior. Aquest joc de formes aporten un gran dinamisme a la façana. El cos superior està coronat per un medalló sostingut per àngels. Al nínxol central del cos inferior, hi ha la imatge de Sant Carles Borromeo emmarcada per les ales de dos querubins formant un timpà. El dinamisme i l’artificiositat de San Carlino suposen un exemple extraordinari de l’arquitectura barroca italiana. 
3. Funció i significat. La funció de San Carlino és religiosa. L’església va ser encarregada per l’orde espanyol dels Trinitaris Descalços, una congregació monàstica que es dedicava a obtenir fons per alliberar els cristians captius dels musulmans. El temple està dedicat a San Carles Borromeu.
En aquesta obra, l’autor porta a l’extrem el seu ideari arquitectònic: "El suprem deliri de Borromini", segons un crític contemporani de l'arquitecte. La façana representa la fusió en el grau més elevat d’arquitectura i escultura; l’ull no descansa perquè no queda pràcticament paret lliure i tot es mou. Borromini era tot el contrari de Bernini, l’altre gran arquitecte italià: enfront de la seguretat d’aquest darrer, Borromini mostrava una tècnica turmentada i sempre insatisfeta. El seu suïcidi és la prova de la summa angoixa que presidí tota la seva producció.
Borromini pren com a models l’arquitectura imperial romana i els últims treballs de Miguel Àngel.
Bibliografia utilitzada:
Borromini pren com a models l’arquitectura imperial romana i els últims treballs de Miguel Àngel.
Bibliografia utilitzada:
DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.
DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.
MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
SCHREM, A.: Selectivitat. Història de l’art. Barcelona, Edicions de la Magrana,
MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
SCHREM, A.: Selectivitat. Història de l’art. Barcelona, Edicions de la Magrana,
http://fancescoborromini.blogspot.com.es/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/04/16/san-carlo-alle-quattro-fontane/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/04/16/san-carlo-alle-quattro-fontane/
ZA
Afegir que a la façana superior, al carrer central, hi trobem un petit templet o edicle amb una gran finestra.
ResponEliminaEn aquesta obra Borromini fa una substitució del sentit de les seves obres, ja que en aquesta obra ja no tracta de fixar-se més en la societat sinó que és fixa més en els que encargen la obra, en general, l'església i el papat.
ResponEliminahttp://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/percepcions/perc73.html