Donatello The bronze David. David Lindsay

     Palazzo Medici. Cortile

According to Vasari, the Bronze David was made for Cosimo before the exile of the Medici, and consequently previous to Donatello's second journey to Rome. It was removed from the courtyard of the palace to the Palazzo Pubblico, where it remained for many years. Doni mentions it as being there in 1549, and soon afterwards it was replaced by Verrocchio's fountain of the Boy squeezing the Dolphin. It is now in the Bargello. The base has been lost. Albertini says it was made of variegated marbles. Vasari says it was a simple column. It has been suggested that the marble pillar now supporting the Judith belonged to the David, but the David is even less fitted to this ill-conceived and pedantic shaft than Judith herself.



Donatello. Judith 

The David soon acquired popularity; the French envoy, Pierre de Rohan, wanted a copy of it. It was certainly a remarkable innovation, being probably the first free-standing nude statue made in Italy for a thousand years. There had been countless nude figures in relief, but the David was intended to be seen from every side of Cosimo's cortile. There was no experimental stage with Donatello; his success was immediate and indeed conclusive. David is a stripling. He stands over the head of Goliath, a sword in one hand and a stone in the other, wearing his helmet, a sort of sun-hat in bronze which is decorated with a chaplet of leaves; below his feet is a wreath of bay. It is a consistent study in anatomy. The David is perhaps sixteen years old, agile and supple, with a hand which is big relative to the forearm, as nature ordains. The back is bony and rather angular; the torso is brilliantly wrought, with a purity of outline and a morbidezza which made the artists in Vasari's time believe the figure had been moulded from life. One might break the statue into half a dozen pieces, and every fragment would retain its vitality and significance. The limbs are alert and full of young strength, with plenty more held in reserve: it is heroic in all respects except dimension. The face is clear cut, and each feature is rendered with precision. The expression is one of dreamy contemplation as he looks downwards on the spoils and proof of conquest.[...]



Donatello. David

Finally the quality of the statue is enhanced by the care with which the bronze has been chiselled. Goliath's helmet, and David's greaves, on which the fleur de lys florencée has been damascened, are decorated with unfailing tact. The embellishment is in itself a pleasure to the eye, but it is prudently contained within its legitimate sphere; for Donatello would not allow the accessory to invade the statue itself, which is the chief fault of the rival David by Verrocchio. Donatello's statue marks an epoch in the study of anatomy. It is a genuine interpretation of a very perfect piece of humanity; but his knowledge compared with that of his successors was empiric. Leonardo's subtle skill was based upon dissection. Michael Angelo likewise studied from the human corpse, distasteful as he found the process. Donatello had no such scientific training: he had no help from the surgeon or the hospital, hence mistakes; his doubt, for instance, about the connection between ribs and pectoral bones was never resolved. But, notwithstanding this lack of technical data, the Bronze David has a distinction which is absent in statues made by far more learned men. Donatello's intuition supplied what one would not willingly exchange for the most exact science of the specialist. [...]

Font:

http://www.gutenberg.org/files/18099/18099-h/18099-h.htm 

(Traducció: PCL, amb alguna aportació de GMM)

Donant-li la raó a Vasari, el David de bronze va ser fet primer per a Cosimo, abans de l’exili dels Medici i, conseqüentment, abans del segon viatge de Donatello cap a Roma. L’estàtua va ser eliminada del pati del palau dels Medici per ser traslladada al Palazzo Pubblico (Palazzo della Signoria de Florència), on s’hi va estar per molts anys. Doni menciona que l’any 1549 encara estava al palau, però que més tard es va substituir per la font de Verrochio, Noi estrenyent un dofí. El David es troba ara al museu Bargello, tot i que la base no es conserva. Albertini diu que aquesta base estava feta d’una varietat de marbres multicolors mentre que Vasari diu que només era una simple columna. S’ha suggerit que el pilar de marbre que ara suporta l’estàtua Judith pertanyia al David, però el David és encara menys apte per aquest pilar que no pas Judith.

Verrochio, Noi estrenyent un dofí

El David, ben aviat va començar a fer-se popular; l’enviat francès, Pierre de Rohan , en volia una còpia. El fet és que l’obra va ser una gran innovació, sent probablement la primera estàtua exempta nua feta a Itàlia en milers d’anys. Per suposat, hi van haver milers d’estàtues nues fetes en relleu, però el David va ser creat per ser vist des de qualsevol angle del pati de Cosimo. No hi va haver cap etapa experimental amb Donatello, el seu èxit va ser immediat, i de fet, concloent. David és un jove, que es sosté sobre el cap de Golliat, amb una espasa a la mà esquerre i una pedra a l’altra, tot portant un casc (una espècie de capell fet de bronze decorat amb una garlanda de fulles), i sota els seus peus hi ha una corona de llorer. L’obra és un consistent estudi d’anatomia. El David té uns setze anys, és àgil i flexible, i té les mans relativament més grans que el seus avantbraçs, com ordena la natura. La seva esquena és ossuda i més ben aviat angular; el tors està brillantment treballat amb una puresa de línies i una morbidezza que fins i tot va fer creure als artistes de l’època de Vasari que la figura havia estat modelada traient un motlle d’un esser viu. Si algú trenqués l’estàtua en dotze fragments diferents, tots continuarien tenint la mateixa vitalitat i significat. Les extremitats estan alerta i plenes de força jove; l’estàtua és heroica en tots els aspectes excepte en la mida. En quant a la cara, està perfectament tallada i cada característica es troba marcada amb precisió. La seva expressió és de contemplació somiadora mentre mira avall cap a les despulles i la prova de la seva victòria.

Finalment, la qualitat de l’estàtua ha millorat per la cura amb la qual el bronze ha estat cisellat. El cas de Golliat i les botes de David, en les quals s’hi ha afegit la flor de lis de Florència, estan decorats amb molt de tacte. L’ornamentació és ella mateixa un plaer per a l’ull, però és prudentment contenida dins de la seva legítima esfera; Donatello no hauria permès que l’accessori envaís l’estàtua sencera, que serà el principal defecte del David del seu rival Verrocchio. L’estàtua de Donatello marca una època en la història de l’anatomia. És una genuïna interpretació d’una peça perfecta de la naturalesa humana; però el seu coneixement comparat amb el dels seus successors va ser empíric. Per exemple, la subtil destresa de Leonardo es basava en la dissecció de cadàvers; Miguel Àngel també va utilitzar cadàvers per estudiar el cos humà, tot i que trobava que requeria un procés massa desagradable. En canvi, Donatello no va tenir cap entrenament científic: ell no tenia cap ajuda dels cirurgians o dels hospitals, per tant els seus errors i dubtes, com per exemple la connexió entre les costelles i els ossos pectorals, mai els va resoldre. Però tot i aquesta mancança tècnica de l’època, el David de bronze es distingeix entre les altres estàtues fetes per escultors més ben informats. La intuïció de  Donatello va superar el que molts no podrien crear ni amb la màxima especialització.