Fortuny. La vicaria

1. Dades Generals. La Vicaria és un oli sobre fusta de 60 x 94 cm del pintor català Marià Fortuny, pintat entre 1867 i 1870. A l’obra, pertanyent al realisme, s’hi representa una escena costumista. Actualment es troba al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

2. Descripció de la tècnica i anàlisi formal. Es tracta d’un oli sobre fusta en el qual hi destaca un cromatisme exacerbat, que dóna a l’obra una gran intensitat lumínica, més enllà de la llum provinent de l’esquerra, el focus de la qual no és visible. L’obra s’estructura a partir de la perspectiva, el punt de fuga de la qual es troba on el nuvi està signant els papers del casament, sota la mirada del testimoni i de l’ajudant del vicari. Aquesta és la principal escena de l’obra. A l’esquerra d’aquesta escena, aïllat completament de l’escena principal, el vicari atén un senyor. A la dreta, situats darrere el nuvi, hi trobem un grup format per la núvia i alguns familiars, una figura descamisada que demana almoina per a les ànimes del purgatori i un senyor assegut al fons, que sembla que esperi el seu torn. Més a la dreta, situats més al marge, pinta un segon grup que representarien el poble. En aquest grup hi destaquen la maja i el torero, en els quals es pot apreciar el virtuosisme de la pinzellada de Fortuny, visible també en els vestits dels altres personatges i en el detall del ferro forjat. Respecte a la composició, cal destacar el gran espai buit que s’estén a la part inferior del quadre, que ajuda a crear la sensació de profunditat, així com també la col·locació del llum daurat que penja del sostre i del braser a la part esquerra, per equilibrar l’escena. L’obra adopta un dinamisme notable gràcies a l’actitud de diàleg i la gestualitat dels personatges.

L’obra pertany al Realisme, tal com podem apreciar en algunes característiques com la preferència per descriure la realitat concreta, sense idealismes, mostrant l’ésser humà en el seu context social, la representació d’escenes costumistes, la llibertat de l’autor pel que fa a la tècnica... Ara bé, aquesta tècnica virtuosa amb temes anecdòtics i jovials, lluny de tota crítica social, fa que s’hagi qualificat la seva obra de realisme preciosista.

3. Tema, funció i significat. L’escena representada en l’obra ens mostra una vicaria típica de l’època i reflecteix un fet molt habitual en la vida social europea: el moment de la firma dels papers que legalitzen la unió matrimonial. Sembla que la idea d’aquest tema li va venir després de visitar diverses vegades la sagristia de l’església de San Sebastián de Madrid, on el mateix artista va fer els tràmits del seu matrimoni amb Cecilia Madrazo. Però l’obra no il·lustra una vista real d’aquesta església, ja que durant el llarg procés creatiu, el pintor també es va inspirar en nombroses capelles romanes.

L’obra s’inclou dins del gènere del tableautin: teles de petit format, de factura minuciosa. S’ha considerat com la imatge paradigmàtica d’un dels estereotips vigents més típics de l’imaginari europeu des del Romanticisme: la societat espanyola dominada per tradicions, costums i usos ancestrals arcaics.

Fortuny. Marroquí

Fortuny està molt influenciat per l’obra de Goya, com es pot notar en alguns recursos compositius i en la inclusió de personatges populars típics espanyols. L’estada al Marroc durant la guerra d’Àfrica (1860), va aportar a la seva obra una intensitat cromàtica més gran, plena de llum i d’exotisme. L’obra de Fortuny, amb les solucions compositives arriscades i el cromatisme exacerbat, va ser un punt de referència per la pintura espanyola de la darreria del segle XIX.

Presentada a París a la galeria d'Adolphe Goupil, marxant de Fortuny, l'abril de 1870, La vicaria va tenir un gran reconeixement de crítica i públic que va contribuir a catapultar a l'èxit comercial la figura del pintor. Inicialment adquirida per Goupil per 25.000 francs, se la va vendre al cap de pocs dies per 70.000 francs a una aristòcrata francesa.

Bibliografia:

DIVERSOS AUTORS.:Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

DIVERSOS AUTORS.:Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

http://cultura.gencat.cat/patrimoni/la_vicaria_mnac/index.html (Web en la qual es pot veure La vicaria de Fortuny amb gran detall)
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/01/11/maria-fortuny/ 

RJ

***

Descobreix una joia del museu. MNAC

Presentada a París a la galeria Goupil l’abril de 1870, La vicaria va tenir un gran reconeixement de crítica i públic que va contribuir a catapultar a l’èxit comercial la figura del pintor. Inicialment adquirida per Adolphe Goupil per 25.000 francs, la va vendre al cap de pocs dies per 70.000 francs a una col·leccionista francesa.

Bona part de la producció de Fortuny s’emmarca en la pintura de gènere que representava interiors ambientats en el segle XVIII, tan en voga en el mercat parisenc durant algunes dècades del segle XIX, però que ell va tractar de forma molt personal. La vicaria és la culminació del seu quefer artístic i el millor testimoni del seu virtuosisme amb els pinzells, del seu interès pel passat, així com també de la seva erudició, qualitats que van situar-lo en un lloc destacat en l’art del seu temps.

L’observació atenta d’aquesta obra permet destacar tres aspectes essencials, cadascun dels quals reflecteix l’extraordinària personalitat pictòrica de Fortuny: la posada en escena, els personatges i la factura tècnica. L’escena transcorre en un espai arquitectònic fictici en el qual l’artista reuneix elements de diferents llocs però els dóna una unitat i una coherència absoluta. Pel que fa als personatges, destaca el grup dels nuvis i acompanyants, l’elegància dels quals contrasta amb els personatges situats a la part dreta de la composició. Malgrat les seves reduïdes dimensions, cadascuna de les figures té una fisonomia i una personalitat definides. Quant a la factura tècnica, el sorprenent virtuosisme amb què Fortuny va plasmar cada detall es percep en els reflexos dels metalls, en la fusta del banc gastada per l’ús, en els setins i brodats dels vestits i en molts altres detalls. Paradoxalment, aquesta ostentació de virtuosisme, que va originar tants i tan merescuts elogis en el seu temps, pot perjudicar la valoració actual de la pintura si l’espectador es limita a copsar únicament els aspectes més superficials de l’obra.

A banda, aquesta taula és una de les manifestacions més paradigmàtiques de la fascinació i admiració que Fortuny sentia per Goya, tal com es palesa en algunes tipologies figuratives i alguns recursos compositius d’inequívoca filiació goyesca. Amb La vicaria, convertida en una de les icones del seu temps, Fortuny va fixar la imatge d’un dels estereotips més arrelats en l’imaginari europeu des de l’època romàntica, segons el qual la societat espanyola estava dominada per tradicions, costums i usos arcaics i ancestrals.

Font: http://www20.gencat.cat/docs/CulturaDepartament/DGPC/Museus/Dia%20Internacional%20dels%20Museus/Joies%202010%20Museus/pdf/bcn.%20mnac.Joia%202010%20def.pdf 

***

Fortuny. La batalla de Tetuán. La mitad invisible

La mitad invisible - La batalla de Tetuán, de Mariano Fortuny