Dalí. La persistència de la memòria

1. Dades generals. La persistència de la memòria va ser pintada per Salvador Dalí (1904-1989) l’any 1931. Es tracta d’un paisatge oníric pintat a l’oli sobre tela. D’estil surrealista, mesura uns 24 x 33 cm. Actualment es troba al MoMa de Nova York.

2. Descripció de la tècnica i anàlisi formal. L’obra va ser pintada a l’oli sobre tela. Els colors, aplicats per mitjà d’una pinzellada plana i precisa, tenen una gran brillantor. Cromàticament, hi predominen les tonalitats ocres i blaves. Els colors contribueixen a organitzar dinàmicament la composició: els tons càlids apropen les formes, mentre els tons freds les allunyen. El dibuix és de línies pures, molt acadèmic. Els objectes estan representats amb exactitud i detallisme, però les seves dimensions no són reals i estan deformats.

El focus de llum és situa a la part superior dreta. És una llum nítida i brillant que projecta ombres allargades i configura un ambient crepuscular. Hi ha una part més tenebrista, el primer terme, amb una llum que il·lumina suaument els objectes; i altra part fortament il·luminada, el fons, amb una llum blanca i una mica irreal.

La composició està molt estudiada. Presenta una composició en diagonal ascendent d'esquerra a dreta del quadre. Hi ha un equilibri perfecte entre la zona dels rellotges tous, a l'esquerra, i la zona de les roques al fons, a la dreta. Tota la banda de l'esquerra (rellotges, taula, olivera) queda compensada per la força de la llum de la dreta. Les línies diagonals de la perspectiva de la taula fan que la nostra mirada arribi fins el rellotge tou penjat de la branca de l'olivera i, com si la branca fos un dit que assenyala, la mirada es recondueix cap a les roques daurades. Des de les roques, la nostra mirada torna als rellotges del primer pla a través del cap adormit.

Dalí. La desintegració de la persistència de la memòria

El quadre té una perspectiva lineal, acadèmica, amb un punt de fuga central i una línia de l’horitzó alta que engrandeix les figures del primer pla. La llum i el color aporten volum i profunditat.

Pertany a l’estil surrealista, moviment d’avantguarda creat el 1924 arran de la publicació del Manifest del surrealisme d’André Breton. Hereter del Dadaisme, en l'ús constant de la provocació (épater le bourgeois), també es pot considerar fill espiritual del romanticisme i del simbolisme, amb els que comparteix el lirisme i la fe en la capacitat de l'art per transformar el món.

Els surrealistes proposen alliberar la imaginació dels lligams de la raó i deixar que el subconscient es manifesti lliurement, és l’anomenat automatisme psíquic. Però per Dalí no n’hi ha prou amb l’automatisme. Proposa el que ell anomenarà el mètode paranoico-crític: conrear visions enganyoses, però sense deixar de ser conscient, al fons de la ment, que s’ha interromput de manera deliberada el control de la raó. Tal com s’esdevé en la paranoia clínica.

El quadre, en resum, és un típic producte dalinià per la claredat de les imatges, per la perfecta definició del dibuix i per la senzillesa compositiva. Com en altres pintures, aconsegueix un efecte d’enigma i misteri.

3. Tema, funció i significat. El tema representat en el quadre és oníric, ja que és un paisatge de somni, gens real. En l’obra, Dalí hi va representar totes les obsessions que l’havien acompanyat al llarg de la seva vida: el paisatge, la percepció de la realitat i dels records, el pas del temps i la immortalitat.

Dalí. El gran masturbador

Se n’han fet moltes interpretacions, però Dalí segurament desitjava que cada espectador trobés la seva pròpia. En general, s’ha entès que el quadre evoca l’etern problema del pas del temps. En el centre hi ha un rostre, un autoretrat del mateix Dalí, dormint -iconografia ja abans utilitzada per l’autor-. També hi apareixen elements molt dalinians, com les formigues o les mosques, insectes associats amb la descomposició, estat que té una clara relació amb el pas inexorable del temps.

Els rellotges són els protagonistes de l’obra. Representen l’angoixa de controlar el temps. En relació amb això, hi ha la memòria, és a dir, els records. Això pot ser el que representen els rellotges tous, mentre que el rellotge dur, col·locat capgirat, significaria el present, aquell temps encara no integrat en la memòria. El temps, en conclusió, s’imposa davant de tot i ens imposa el seu ritme de vida. Fins i tot empresona Dalí, representat amb aquest rellotge sobre el seu autoretrat. Les roques i la platja que emmarquen l’escena, recorden el típic paisatge de Portlligat, on l’artista tenia la seva casa. El pintor contraposa la solidesa del paisatge, de l'espai, amb objectes que ens recorden a cada moment la fugacitat del temps i de les coses: tot és efímer i fugisser.

Dalí explica que la imatge del rellotge tou li va ser provocat per la imatge d'un formatge camembert que havia pres aquella nit per sopar i que la imatge tova del formatge no l'havia deixat dormir. Després de dues hores, quan Gala va veure l'obra la va definir “com un quadre impossible d'oblidar per a qui l'hagi vist, ni que sigui un breu instant”.

L’obra ha passat per diverses mans. El seu recorregut expositiu començà l’any 1931 a París, a la galeria Pierre Colle, on el galerista novaiorquès Julien Levy el comprà i se l’endú. El MoMa, localització actual del quardre, el va rebre l’any 1934 com a donatiu de mans de Helen Lansdowne Resor, magnat de la publicitat i futura patrona del MoMa, el preu pagaat fou 400 dòlars. Dalí va afirmar en la Vida secreta: “Fou sens dubte la pintura que tingué l’èxit de públic més complet.”

BIBLIOGRAFIA:

DIVERSOS AUTORS. Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

http://www.salvador-dali.org/

http://www.salvador-dali.org/Quadern/es/Quadern.html

http://www.artecreha.com/Miradas_CREHA/s-dali-qla-persistencia-de-la-memoriaq.html 

***

La paranoia crítica de Dalí

El método paranoico-crítico marcó un nuevo giro en el arte surrealista, alejándolo de la pasividad de los sueños incontrolados y las producciones automáticas. Dalí lo definió así: “Actividad paranoicocrítica: método espontáneo de conocimiento irracional basado en la asociación interpretativa-crítica de los fenómenos delirantes” (Dalí, 1935, p. 23). La posición del artista debería ser, en un primer momento, una apertura no controlada a las asociaciones e imágenes inconscientes ("delirios"). En un segundo momento, el artista debería aplicar la inteligencia racional al análisis del material irracional, sistematizándolo y haciéndolo inteligible. Conviene señalar que los delirios poseen en sí mismos un significado sistemático, que sólo se torna claro a la conciencia a través del análisis y la libre asociación; “La actividad crítica interviene únicamente como líquido revelador de imágenes, asociaciones, coherencias y sutilezas sistemáticas graves y ya existentes en el minuto en que se produce la instantaneidad delirante” (Dalí, ibíd.).

Font: http://www.arteindividuoysociedad.es/articles/N16/Ana_Iribas.pdf 

***

Dalí, un gran escritor. Catherine Millet.

Con cierta coquetería, a Salvador Dalí le gustaba decir que era mejor escritor que pintor. Y se le podrá discutir esa opinión, pero es indudable que sus escritos, de todo tipo –poemas, ensayos teóricos, relatos autobiográficos, guiones e incluso una auténtica y gruesa novela–, son tan fascinantes como sus cuadros de múltiples imágenes imbricadas unas en otras. En cualquier caso, ese fue el Dalí que me interesó cuando escribía un libro de título un poco ilegítimo: Dalí et moi. Porque, desde luego, nunca conocí a Dalí (¡nunca tuvimos ninguna relación!), aunque estoy convencida de que un día coincidiré con él en el purgatorio de quienes, por decir la pura verdad, se ven obligados a sufrir el escándalo (cada uno en su justa medida, sin duda, puesto que el escándalo que suscita uno de mis libros no tiene nada que ver con el que suscitó Dalí durante toda su vida). Me imagino el asombro de algunos lectores: ¿Cómo? ¿Que Dalí, ese bufón, ese engañabobos, fue el cantor de la verdad? Pues sí, lo fue, de una verdad “sangrante”, para retomar una de sus palabras, y a veces la verdad más difícil de reconocer, la verdad sexual. Ningún artista del siglo XX tiene tanta perspicacia como Salvador Dalí a la hora de juzgar su época, ninguno tiene su sinceridad al hablar de sí mismo, en especial de sus inhibiciones sexuales. Uno puede convencerse de ello mediante algunos fragmentos de su obra. Mis favoritos pertenecen a la Vida secreta de Salvador Dalí, escrita en 1941, y a su novela Rostros ocultos, escrita en 1943. Dalí escribió la mayor parte de sus textos en francés, un francés de ortografía parasitada por el catalán y el castellano. En la novela, Dalí describe con ferocidad el ambiente mundano que frecuenta (y en el que encuentra a sus primeros mecenas), frívolo y ciego ante la ascensión del nazismo. Y evoca, con un diagnóstico acertado y de manera a la vez alucinante, premonitoria… y cinematográfica, la muerte de Hitler. En cuanto al fragmento de Vida secreta, al mismo tiempo que relata los primeros paseos de enamorados con Gala por los paisajes mil veces celebrados, expresa también con toda crudeza la pulsión de muerte que se esconde en el fondo de cualquier pasión demasiado devoradora…

Font: http://elpais.com/elpais/2013/04/22/eps/1366644164_130133.html 

***

Salvador Dalí. Entrevista. Programa "A fondo" (1977)