Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gentileschi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gentileschi. Mostrar tots els missatges

21 de nov. 2013

Artemisia Gentileschi. Miguel Mora

Susana y los viejos. A. Gentileschi
Artemisia Gentileschi, primogénita del maestro toscano de la pintura barroca Orazio Gentileschi, nació en Roma el 8 de julio de 1593. Tiempo de contrarreforma y de peste, de mecenas cultivados, de venenos papales y de dagas. Difícil ser pintora en una época como aquella. Pero Artemisia era una romana libre. Pasó una infancia feliz, siempre en los aledaños de la plaza de Spagna, hasta que en 1605, su madre, Prudenzia Montoni, murió en su séptimo parto a los 30 años. Artemisia tenía 12. En vez de ser virgen, esposa, religiosa o prostituta (los cuatro roles atribuidos a las mujeres de entonces), decidió ser artista. Como su padre. Como aquel genio salvaje llamado Caravaggio, cuya pintura, según dicen sus biógrafos, le volvía loca.

[…] El año de la muerte de Caravaggio (1610), Artemisia, que entonces contaba 17 años, firmó su primer cuadro. Se titula Susana y los viejos, y su mirada delicada, colorista y rebelde a la vez, asoma ya en esa escena viva, inmensa, en la que dos ancianos de mirada torva intentan seducir a una muchacha. Meses después, Artemisia fue violada por Agostino Tassi, un pintor que ayudaba a Orazio a decorar la casa del cardenal Scipione Borghese. Tassi se comprometió a casarse con la joven y a vivir con ella nueve meses. Pero Orazio le denunció ante el papa Pablo V. Toda Roma se enteró de la deshonra, pero a Artemisa no le importó. Se sometió a un proceso público que duró varios meses.

Tras ser condenado a cinco años de exilio y galeras pontificias su agresor -penas que nunca cumplió-, Artemisia se casa con el florentino Pierantonio Stiattesi, hijo de un zapatero, y se marcha a Florencia. En la corte del gran duque de Toscana, Cosme de Médicis, vivía Galileo Galilei: bajo su influjo y amistad, la pintora se inscribe en la legendaria Academia del Dibujo. Tiene 23 años, y es la primera mujer de la historia que entra en ese Olimpo. En 1617, Artemisia es madre de tres hijos, pinta asiduamente para los Médicis y tiene un amante noble e intelectual, Francesco Maria Maringhi. Pero el marido se endeuda hasta las cejas y la pareja huye a Prato.

Desde allí, vuelta a Roma, donde Artemisia vive entre 1620 y 1626 en una casa cercana a la plaza del Popolo que un visitante describe como “digna de un gentilhombre”. Dos de sus tres hijos han muerto, y en 1622 el marido es acusado de haber herido en la cara a un español que cantaba una serenata bajo el balcón de la artista. Pronto se separarán. Ella se irá a Venecia y vivirá tres años de éxito entre los canales libertinos, antes de marcharse a Nápoles para ponerse al servicio de otro admirador de su pintura, el virrey español Fernando Enríquez Afán de Ribera, duque de Alcalá.

Cleopatra. A. Gentileschi
En el centro de Nápoles abre un taller en el que trabajan una docena de ayudantes y aprendices. Se hace amiga de Onofrio Palumbo, gran artista partenopeo, y durante 20 años forma a los mejores pintores del futuro, Cavallino, Spardaro, Guarino... Su fama cruzó fronteras, y el rey Carlos I de Inglaterra ordenó contratarla. Pasó dos años en Londres, donde su padre era considerado el mayor maestro de su tiempo, hasta su muerte en 1639. Las crónicas dicen que el funeral de Orazio en Londres estuvo a la altura de los de Rafael y Miguel Ángel.

Mientras sus coetáneos pintaban iglesias y capillas, Artemisia trabajó sobre todo para coleccionistas privados: el duque de Módena, los Médicis, los D’Este y el conde de Amberes, banqueros, nobles y príncipes europeos. Sus numerosas cartas y facturas atestiguan que fue una de las firmas más cotizadas de su tiempo. Los aristócratas se rifaban sus cuadros, casi todos de figuras femeninas, muchas veces desnudas y siempre llenas de fuerza. Algunas son de un erotismo dulcísimo. Otras son intensas, impetuosas y dramáticas. No hay una sola escena casera. Hay músicas, pensadoras, y muchos homenajes a mujeres bravas: Cleopatra, Diana, la Galatea, María Magdalena, Judith, Dalila, Betsabé…

En 1649 andaba terminando su maravilloso autorretrato: parece una mujer de ahora mismo, con los labios pintados y el pelo corto. Según su biógrafa Alexandra Lapierre, “Artemisia rompió todas las leyes sociales y solo perteneció a su tiempo. A la conquista de su gloria y su libertad, con su talento y su fuerza creadora se convirtió en una de las pintoras más celebres de su época y en una de las más grandes artistas de todos los tiempos”.

Font: El País. Miguel Mora. Al principio estuvo Artemisia

10 de des. 2011

Artemisia Gentileschi. Judit i Holofernes

Dades generals: Es tracta del quadre Judit i Holofernes de tema bíblic, obra de Artemisia Gentileschi, filla del també pintor Orazio Gentileschi i principal seguidora de Caravaggio. Artemisia va viure una vida independent poc habitual entre les dones de l'època: va ser la primera dona en guanyar-se la vida com a pintora. El quadre va ser pintat al voltant de l’any 1612 utilitzant la tècnica d'oli sobre tela, té unes mides de 1,59 x 1,26m. Artemisia va adoptar de Caravaggio el naturalisme barroc. Actualment aquest quadre es troba al Museo di Campodimonte, a Nàpols, encara que hi ha una segona versió que es troba a la Galeria Uffizi de Florència.

Descripció de la tècnica i anàlisi formal: L'escena de l'obra mostra en un primer pla la decapitació d'Holofernes, en el moment de màxima tensió: Judit, amb l'ajuda de la seva serventa Agra, li talla el cap amb una espasa. Els personatges, vestits amb roba de l'època de l'autora, no estan representats de manera idealitzada, sinó com a gent normal.

L'escena s'estructura al voltant d'un triangle, els vèrtexs del qual son els caps dels tres personatges; d'aquests, el d'Holofernes és el centre culminant de l'acció perquè hi convergeixen totes les línies compositives. La cara de Judit és de fúria, fortalesa i seguretat. La violència del quadre queda remarcada pels braços d'Holofernes que intenta salvar-se de una mort segura.

Judith and Her Maidservant
Per tal d'aconseguir una més gran expressivitat, Artemisia envolta l'escena d'un tenebrisme intens, trencat només per l'us d'un potent feix de llum, efectista i conceptual, que il·lumina l'escena d'esquerra a dreta en diagonal, sense que sapiguem en realitat d'on procedeix.  Amb la tècnica del clarobscur, Artemisia aconsegueix el contrast entre llum i ombre tant important a l'època barroca. També dota el quadre d'un cromatisme viu que defineix l'escena, destacant  el vigor i el contrast cromàtic del vermell, el blau i el blanc. Sembla que fins i tot la sang d'Holofernes ens esquitxi.

Aquesta obra, es d'estil naturalista barroc, això ho podem veure en l'aplicació del tenebrisme a la representació, influenciada pel gran pintor d'aquesta època, Caravaggio. Aquest tenebrisme li dona a l'obra una gran intensitat dramàtica.

Tema, funció i significat: L'obra representa el moment culminant del Llibre de Judit de l'Antic Testament. Segons la història, l'exercit assiri havia posat setge a la ciutat Jueva de Betúlia. Judit, va concebre un pla per salvar el seu poble. Va comparèixer al campament assiri amb la falsa explicació d'haver desertat del seu poble, estratègia que li va perpetre tenir accés al general assiri Holofernes. Aquest es va enamorar de la jove i la va convidar a la seva tenda. Quan, després de sopar, el general estava totalment embriac, Judit el va decapitar i en va ficar el cap en un sac que havia preparat la seva serventa, Agra. En saber-se la noticia de la mort d'Holofernes, els assiris van fugir.

Self-Portrait
En la seva representació, Artemisia hi introdueix un canvi iconogràfic significatiu. En les representacions anteriors, Agra era una dona vella i mai no participava activament en l'acció; aquí, en canvi, és una dona jove i forta que ajuda a la seva mestressa.

Artemisia va realitzar abundants quadres protagonitzats per dones, en què l'acció i la valentia són posades de manifest com a norma general. L'escena de Judit i Holofernes va ser un gest d'alliberament i venjança per la cruel violació que havia patit als 19 anys per part del seu professor de dibuix. Artemisia va deixar-nos de llegat centenars de quadres i una famosa frase: "Les meves obres parlaran per mi, els deixo a elles l'última paraula".

Bibliografia:
DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.