Brunelleschi. Los secretos de la cúpula del Duomo de Florencia

La cúpula de la catedral de Florencia fue construida hace 600 años por Brunelleschi utilizando una técnica constructiva tan ingeniosa e innnovadora que aún hoy sigue sorprendiéndonos.

Brunelleschi. Una reflexión sobre la arquitectura renacentista

La palabra Renacimiento aparece por primera vez con un claro significado histórico y conceptual en el libro de Giorgio Vasari 'Le vite de più eccellenti Architetti, pittori et scultori italiani, da Cimabue insino a' tempi nostri', publicado en Florencia en 1550, donde se puede apreciar ya la idea que influyó a todas las investigaciones científicas, literarias y artísticas desde comienzos del siglo XV en Florencia: hacer renacer la virtud, la grandeza y la belleza del mundo clásico. Se trata pues de un concepto que puede referirse a varios ámbitos y a varias disciplinas, todas ellas enlazadas por la nueva visión del hombre, centro y medida de todas las cosas, y de la naturaleza, obra de un creador racional, dotada de orden y armonía.

Lo que animaba a los artistas renacentistas era la voluntad de reunirse idealmente con el mundo clásico y con sus criterios de equilibrio, belleza, armonía, superando la experiencia gótica y medieval; pero, como afirma André Chastel en su 'L'Art italien', dentro de su imitación de los clásicos se gestaba la voluntad de crear algo profundamente renovador. Uno de los elementos que contribuyó a esa renovación fue el estudio de las proporciones en la representación del espacio, que se concretó en el uso de la perspectiva y en el establecimiento de reglas de proporción. Desde un principio, el problema de las proporciones entre las distintas partes de un edificio se había manifestado en términos eminentemente matemáticos, como definición de relaciones proporcionales entre cada una de sus partes y el todo, de manera que no se pueda añadir, eliminar o cambiar algo sin perjudicar el todo como escribe Leon Battista Alberti. En busca de un modelo ideal, los estudiosos intentaron recuperar los cánones y obras técnicas del clasicismo, redactando unos verdaderos tratados de estilo. En particular, para la tratadistica renacentista fueron muy importantes los diez libros de 'De Architectura', del arquitecto romano Vitruvio, que fue la base para la difusión de las ideas de canon y orden. En la época del llamado renacimiento temprano o Quattrocento, destacan la figuras de dos grandes arquitectos: Filippo Brunelleschi y Leon Battista Alberti.

[...] Las investigaciones científicas y formales realizadas por Brunelleschi fueron fundamentales para fijar la reglas y el sistema matemático-geométrico de representación de la realidad. Su interés por lo clásico y su conocimiento de las normas edificatorias medievales, lo llevaron a investigar las leyes de la perspectiva lineal y los problemas prácticos de la construcción, realizando una extraordinaria e innovadora síntesis entre la experiencia artesana de la arquitectura medieval y la nueva sensibilidad y profesionalidad renacentista, capaz de resolver los problemas edificatorios a la luz de una percepción unitaria del espacio. El resultado más extraordinario de esa síntesis es la obra por la que es universalmente conocido: la realización de la extraordinaria cúpula que remata la catedral de Santa Maria del Fiore en Florencia y que aún hoy despierta la admiración de arquitectos e ingenieros por la ingeniosa solución utilizada para contrarrestar el empuje horizontal de la alta cúpula semiesférica. En efecto, las cúpulas semiesféricas tienden a hundirse por el peso de su centro y sus bordes a abrirse hacia fuera. El acierto de Brunelleschi, al confiársele, en 1420, la obra más importante que debía ejecutarse en Florencia, fue el de combinar una cúpula interior más baja y una cúpula externa que, peraltándose en arco apuntado, sirviera de contrafuerte a la cúpula interior, contrarrestando su empuje horizontal con el peso, en sentido contrario, de la cúpula exterior de perfil apuntado. Brunelleschi decidió costruirla sin armazón ni dovelas, de manera que la cúpula se cerraba a medida que se iba construyendo y ella misma se daba apoyo. Esta técnica de edificación causó gran asombro, en el mismo León Battista Alberti que en su dedicatoria del 'Trattato della Pittura' así la alaba: "¿Quién antes que tú, Felipe arquitecto, se atrevió a construir estructura de tal dimensión, erguida hacia el cielo, ancha para poder cubrir con su sombra todas las gentes toscanas, y ejecutada sin ayuda de cimbras ni maderaje con tal artificio que, si yo lo entiendo bien, parece tan increíble a los de ahora como era ignorado de los antiguos?.[…]

Font: http://www.soitu.es/participacion/2009/01/20/u/antonella_1232449924.html 

Filippo Brunelleschi Església de San Lorenzo

1. Dades generals. L’obra és l'església de San Lorenzo, l'autor de la qual va ser Filippo Brunelleschi, artista renaixentista italià que va pertànyer al periode del Quatroccento, segle XV. L'autor a més a més de ser reconegut per aquesta església, també ho és per la famosa cúpula de Santa Maria dei Fiori. L’església, d’estil renaixentista, va ser consrtruida a Florència (Itàlia) entre l´any 1421 i el 1470, durant el segle XV (Quattrocento). Principalment el material amb el qual va ser construida va ser la pedra.

2. Descripció tècnica i formal. El sistema constructiu de l´església és arquitravat i voltat. Com a elements de suport de la construcció s´hi troben els murs; les columnes amb capitells de l’ordre corinti, es a dir decorats amb fulles d´acant; i, en el creuer, pilars, en comptes de columnes, que conserven els capitells corintis. Per reforçar els murs, s’hi van costruir contraforts.

Com a elements sostinguts, les voltes bufades tenen una gran importància a les naus laterals. Els arcs de mig punt, suportats per columnes corinties, separen la nau central de les naus laterals. Els arcs de mig punt també van ser construïts a les naus laterals per tal d’obrir les capelles. Encara que les naus laterals tinguin un sostre amb voltes bufades, a la nau central trobem un sostre pla, amb cassetons que proporcionen més dinamisme a la coberta. De tots els elements sostinguts, la protagonista és la cúpula semiesfèrica, lleugerament ogival, situada en el centre del creuer sobre petxines. És una de les característiques més importants de l’obra.

L’església consta d’un seguit de llargues finestres i  ulls de bou. Damunt de cada capella i per tant de cada arc de mig punt de les naus laterals trobem una d’aquestes finestres circulars. Els grans finestrals es situen a la nau central.

Fent la descripció de l´espai interior, el primer que s’ha de veure és que l’església de San Lorenzo té una planta de creu llatina. Aquesta s’articula en tres naus: una de central i dues de laterals (les laterals tenen un seguit de capelles als costats); un transsepte; un creuer, que és l’espai comú a la nau longitudinal i a la nave transversal; l’absis central (la capçalera de l´església) i dues sagristies. La nau central té unes dimensions molt més grans que les laterals (el doble). Les columnes descrites anteriorment són les que fan de separació entre les naus.

Les línies que predominen són les horitzontals (el renaixement recupera la mida humana i subratlla l’horitzontalitat) i tot el conjunt està regit per un sistema de proporcions matemàtiques basades en el cercle i en el quadrat, cercant la simetria i l’harmonia. Totes les línies, seguint una tipologia espacial unidireccional, convergeixen en l’altar, el punt religiós més important. Les seves proporcions a escala humana reflecteixen una nova mentalitat, on l’home és el centre de totes les coses.

L’església disposa d’una il·luminació diàfana gràcies als finestrals i als ulls de bou descrits i situats anteriorment. A diferència del gòtic, les dimensions dels finestrals són més reduides i no consten de vitralls. Les finestres estan obertes a diferents alçades i això dóna una gran lluminositat a l’edifici. A part dels finestrals, al mig de la cúpula, s’hi troba un llanternó que també deixa entrar una gran quantitat de llum.

Aquesta església renaixentista no conté una gran càrrega decorativa: les pintures de la cúpula, alguns frescos... La pobresa ornamental i l’ús de la pedra grisa (la pietra serena característica de l’arquitectura toscana) en els elements estructurals (arcs, pilastres...) obeeixen a la voluntat de Brunelleschi de convertir l’arquitectura en la gran protagonista. L’arquitecte, per tant, aconseguí crear un espai interior ampli, amb una estructura clara, proporcionada i harmònica.

L’element més important de l’espai exterior és la façana inacabada, molt tosca, que finalment no es va cobrir amb el marbre que li pertocava segons els plans de Brunelleschi. En aquesta façana hi ha tres portes de fusta per on es pot accedir a l’interior de l’edifici. Des de l’exterior, és pot apreciar molt clarament l’estructura de planta de creu llatina de l’església. Igual que a l’interior,  a l'exterior s’aprecia la simetria de l’estructura, les diverses alçades de les naus i el cimbori que cobreix la cúpula.

És d’estil renaixentista ja que, com he dit abans té una sèrie d’elements característics d’aquest estil: l’abundància de columnes i pilars corintis (d’inspiració romana), el predomini de les línies horitzontals, l’ús de la cúpula i l’arc de mig punt, l’eliminació dels grans vitralls gòtics, l’escala humana de l’edifici... La invenció (o reinvenció) de la perspectiva permet als arquitectes planificar i dissenyar els seus edificis d’una manera molt rigorosa, aquesta invenció fou obra també de Brunelleschi.

3. Funció, contingut i significat. L’església de San Lorenzo, es troba en el centre històric de Florència, molt a prop del Palau dels Medici. La seva funció era, i és actualment, litúrgica. L’edifici, amb la seva harmonia, aportava seneritat i inspiració, això el convertia en un lloc ideal per celebrar cerimònies. La familia Medici, que governarà Florència durant tot aquest període, va aportar una gran quantitat de diners perquès es realitzés la construcció. Actualment s’hi troben les tombes de la família a l’interior de l’església.

Brunelleschi, per dissenyar l’església va prendre com a referent les basíliques paleocristianes (principalment) però també models de l’arquitectura romànica i bizantina. La cúpula té com a referència l’antiguitat clàssica i l’art bizantí. També es va inspirar en una obra pròpia, l’Hospital dels Innocents. L’església de san Lorenzo va ser la primera església plenament renaixentista.

Bibliografia utilitzada:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/25/l%E2%80%99esglesia-de-san-lorenzo-de-florencia/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/28/la-capella-pazzi-de-florencia/

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/25/miquel-angel-la-capella-funeraria-del-medici/

PH