Leandre Cristòfol. Nit de lluna

1. Dades generals. Nit de lluna, de Leandre Cristòfol, va ser feta l’any 1935. El tema és al·legòric. El material és la fusta, la fusta tenyida i el vidre. La tècnica és l’assemblage (unió d’elements). D’estil surrealista, actualment es troba al MNAC (Barcelona).

2. Descripció tècnica i anàlisi formal. Es tracta d’una peça escultòrica de fusta feta amb la tècnica de l’assemblage, col·locada a l’interior d’una vitrina semicircular, pintada de color negre, amb una porta de vidre. Tot i la senzillesa compositiva de l’obra, creada a partir de dos únics elements, s’aconsegueix crear un interessant joc de contrastos. L’autor busca crear una contraposició entre la rigidesa i la línia recta del fus de filar –arbre- i la mobilitat i la línia corba de l’ou de sargir –lluna-, els quals es retallen sobre un horitzó imprecís. Quan la llum travessa el vidre, el contrast entre el color beix dels objectes, el color blavós de la peça circular sobre la qual es troben i el fons negre de la vitrina crea una atmosfera irreal, encantada, lunar.

L’obra pertany a l’estil surrealista que es caracteritza, entre d’altres trets, per la transformació dels objectes quotidians, descontextualitzant-los, en objectes poètics que evoquen records familiars o d’infantesa.

3. Tema, funció i significat. Des del punt de vista del significat es tracta d’una obra no figurativa i simbòlica. “Nit de lluna” reprodueix el món de l’inconscient de l’artista. Els seus records d’infantesa al costat de la família, de la seva mare, durant les nits d’estiu al mas que tenien a prop de Balaguer, quan hi anaven per segar els cereals. Li impressionava, sobretot en les nits de lluna. la llum que va voler reflectir en aquesta peça escultòrica. La peça, tal i com explica el mateix artista, esdevé un retrat matern: “Us explicaré - diu Leandre Cristofol - com em va sortir una de les primeres obres surrealistes. [...] Va arribar un moment que vaig veure que els perdria (es refereix als seus pares) i vaig pensar que si feia una composició amb un fus d’aquells amb els que filava la mare i un ou de sargir mitges, tindria amb allò un record de la meva mare [...]. Per a mi era un record, i va ser entesa com una obra surrealista. Realment ho és”.

Aquesta obra va ser presentada per l’artista a l’Exposició Logicofobista (Etimològicament: fòbia a la lògica) que va organitzar el grup ADLAN (Amics de l'Art Nou) l’any 1936.

Bibliografia:

DIVERSOS AUTORS. Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

TA

Leandre Cristòfol. Biografia

Cristòfol. Situacions. Trajecte orbital

Nascut el 8 de juny de 1908 a Os de Balaguer, un petit poble de la Noguera situat als peus del Montsec, fill d’una família de camperols, l’essència de l’entorn rural en què va viure la infantesa deixaren una arrel inesborrable en el seu caràcter introvertit. L’any 1922, amb només 14 anys, es va traslladar a la ciutat de Lleida per aprendre l’ofici de fuster i ebenista, l’activitat professional que el va acompanyar al llarg de la seva trajectòria artística i que el va salvar econòmicament especialment en els anys més difícils de la postguerra.

Ben aviat va entrar en contacte amb el món cultural i artístic de la ciutat, i després d’iniciar els primers treballs escultòrics al començament de la dècada dels anys trenta –basats en volums figuratius d’orientació expressionista inspirats majoritàriament en la figura de la dona rural entesa com a símbol de valors universals–, esdevingué un dels principals protagonistes d’una nova generació d’artistes joves amb noves idees que emergiren durant la República, el rumb dels quals malauradament seria profundament truncat per la Guerra Civil i les seves conseqüències. Molts d’aquests artistes s’agruparen a l’entorn de la revista Art, una publicació d’inclinació netament avantguardista enfrontada amb els sectors més conservadors de la vida cultural lleidatana. El mateix any que n’aparegué el primer número, el 1933, Cristòfol encetà una etapa creativa centrada en la experimentació personal amb l’escultura no figurativa que trencava radicalment amb tot el seu treball anterior. D’aquí en sorgiren les seves obres més emblemàtiques, com De l’aire a l’aire (1933) o Nit de Lluna (1935), vinculades a la poètica surrealista i basades en la utilització de materials i objectes extrets de l’entorn quotidià. Paral·lelament, també es dedicà al treball de formes biomòrfiques i orgàniques, materialitzat en un conjunt de volums i dibuixos (Morfologies) que de la mateixa manera lliguen amb el moviment surrealista. En aquest sentit, la seva obra va participar en l’Exposició Logicofobista de Barcelona (1936), i en les mostres internacionals de surrealisme de Tòquio (1937) i París (1938).

Plaça Orwell. Escultura L. Cristòfol

Tanmateix, l’aventura avantguardista i la seva activitat creativa es van interrompre per l’esclat de la Guerra Civil. Després de ser internat en diferents camps de refugiats i de treball i d’instal·lar-se, un cop alliberat, pocs mesos a Barcelona i Madrid, retorna a Lleida on reprèn l’ofici de fuster, obre el seu propi taller d’ebenisteria i conrea exclusivament l’escultura figurativa (sèries de crucificats, estàtues i relleus). Malgrat que l’artista esdevindrà un referent en el redreçament cultural i artístic de la Lleida de postguerra, Cristòfol es reclou en un mena d’exili interior, i no serà fins a l’any 1957 que reprendrà el seu treball de caràcter experimental a partir de diferents sèries creatives que es van succeint periòdicament durant dues dècades, entre les quals, destaquen especialment els Ralentís i les Volumetries –centrades en el moviment dinàmic, real o suggerit, de l’obra escultòrica– i les Situacions –creació d’artefactes d’una gran carrega poètica construïts a partir d’antigues eines del camp–. Encara que aquestes aportacions connecten amb moviments internacionals del seu moment, com l’art cinètic o l’art pobre, i malgrat que Cristòfol fou un referent indispensable per a la generació d’escultors de postguerra, el reconeixement públic li arribà amb un considerable retard.

Al començament de la dècada dels vuitanta, després d’una incansable trajectòria de recerca artística personal –que es tanca amb la darrera de les seves sèries experimentals, Alpha-Omega-Alpha–, la crítica especialitzada comença a reivindicar-ne l’obra dins del context de les avantguardes històriques i Cristòfol esdevé el centre d’homenatges, premis i distincions. Se li atorga la Creu de Sant Jordi i la Medalla al Mèrit de les Belles Arts, i l’any 1989 la Fundació Miró li dedica una gran mostra antològica. Poc després, l’artista fa donació de gairebé la totalitat de la seva obra als ajuntaments de Barcelona i Lleida, que més tard es va integrar en els fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya i del Museu d’Art Jaume Morera respectivament.

Font:

http://www.lleidatur.com/Portals/2/Publicacions/pdf/rev/36/8-personatges.pdf