14 de nov. 2011

Bernini. Apol·lo i Dafne

1. Dades Generals. L’escultura d’Apol·lo i Dafne, obra de l’escultor Gian Lorenzo Bernini (1589 – 1680), va ser realitzada entre el 1622 i el 1625. Aquesta escultura, exempta, feta de marbre, té una mida de 2,43 m d’altura. D’estil barroc, tracta un tema mitològic. Actualment, es troba a Roma, a la Galleria Borghese.

2. Descripció de la tècnica i anàlisi formal. L’escultura va ser feta a partir d’un bloc de marbre mitjançant el procediment tècnic de la talla. Es tracta d’un grup escultòric dinàmic. Aquest dinamisme s’aconsegueix gràcies al moviment que transmeten les extremitats d’Apolo i la curvatura de l’anatomia de Dafne. A més, és una escultura asimètrica i oberta: la composició diagonal trenca amb el caràcter de bloc tancat que tenien la majoria de les obres del Renaixement i del Manierisme. Malgrat haver estat dissenyada per ser vista des d’un únic punt privilegiat, la torsió dels cossos invita a l’espectador rodejar-la.

La llum va ser un dels elements més treballats per l’autor. Va crear un gran nombre de clarobscurs per mitjà d’incisions situades de manera molt meditada. Bernini, a més, combina dos tipus de textures: llisa per a la pell dels personatges i aspre per al tronc i les branques en que s’està convertint Dafne.

L’obra es classifica dins l’estil barroc ja que Bernini capta un moment de gran tensió, observable en la gran expressivitat del rostre de Dafne i en la sensació de moviment que transmet el conjunt.

3. Tema, funció i significat. En la composició, Bernini hi representa un tema mitològic, procedent de l’obra Les Metamorfosis d’Ovidi. Segons la mitologia clàssica, la nimfa Dafne era la filla del déu del riu Peneu. En consagrar-se a Artemisa, deessa de la caça, decidí renunciar, com aquesta, a casar-se. Eros, enfadat amb Apol·lo, va disparar al déu una sageta d’amor amb la punta d’or i a Dafne una sageta de rebuig amb la punta de plom. Apol·lo, en veure-la, se n’enamorà apassionadament i, malgrat ser rebutjats els seus requeriments, la perseguí pel bosc. En no veure cap altra escapatòria, Dafne optà per demanar l’ajut del seu pare, el qual la transforma en llorer (“daphne” en grec) en el precís moment en que Apol·lo li posava la mà al damunt. A partir d’aquell moment Apol·lo féu del llorer el seu arbre sagrat. En aquesta obra, Bernini ha captat el moment exacte en que el cos de Dafne comença la seva transformació. Veiem a un Apol·lo representat de la manera més típica: com un jove androgin, jove i prim, amb un pentinat gairebé femení.

La composició, a més, té un significat al·legòric. Durant l’Edat Mitjana, el mite pagà va ser interpretat com a símbol de castedat, i aquesta simbologia es va mantenir fins al segle XVII. A causa de les crítiques religioses dels més puritans cap a l’obra, es va afegir a la base de l’escultura un díptic que aconsella sobre les desgràcies derivades de l’ímpetu amorós: “L’amant que cerca el plaer de la bellesa fugissera / s’omple les mans de fullaraca o cull fruits d’amarguesa”.

Juntament amb El rapte de Proserpina i el David, ambdues del mateix Bernini, l’obra va ser encarregada pel cardenal Borghese, parent d’una de les famílies més influents a Roma en l’època, per a decorar la vil·la Borghese. L’autor influirà en l’escultura occidental durant el segle XVIII fins al Neoclassicisme.

Bibliografia utilitzada:
Llibres:
MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.
DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.
Pàgines web:
http://analisisdehistoriadelarte.blogspot.com/2008/06/apollo-i-dafne.html [consulta 12/11/11]
http://es.scribd.com/doc/14831816/13-La-Escultura-Barrocabernin [consulta 12/11/11]
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/04/24/bernini-apol%C2%B7lo-i-dafne/

TC
***
Garcilaso de la Vega

(1501-1536)

Soneto XIII


A Dafne ya los brazos le crecían
y en luengos ramos vueltos se mostraban;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el oro escurecían;

de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros que aun bullendo estaban;
los blancos pies en tierra se hincaban
y en torcidas raíces se volvían.

Aquel que fue la causa de tal daño,
a fuerza de llorar, crecer hacía
este árbol, que con lágrimas regaba.

¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día
la causa y la razón por que lloraba! 

Cap comentari:

Publica un comentari