Botticelli El naixement de Venus

1. Dades generals. L’obra El naixement de Venus va ser pintada per Sandro Botticelli al 1485. És una obra al tremp sobre tela i té unes mides de 1,72 m x 2,78 m. Actualment, es troba a la Galleria degli Uffizi de Florència, Itàlia. L’estil de la composició és clarament renaixentista, concretament de finals del quattrocento. 

2. Descripció de la tècnica i anàlisi formal. L’obra, realitzada sobre un llenç, va ser pintada mitjançant el procediment tècnic del tremp, en el qual els pigments es mesclen amb rovell d'ou, oli i aigua. Els colors de la pintura són suaus: el verd maragda del mar, el marfil del cos de Venus i els detalls daurats del paisatge. La llum, molt uniforme,  que il·lumina delicadament les figures procedeix d'un focus situat a la dreta de l'escena. La sensació de volum s’aconsegueix mitjançant un lleuger clarobscur. L’espai és gairebé bidimensional ja que les figures semblen retallades sobre un fons pla. La composició és dinàmica: els cabells, el mantell, les flors... s’agiten per l’acció del vent; simètrica: una forma piramidal on Venus és al centre; tancada i unitària. Per tot el que s'ha dit anteriorment l’obra és d'estil renaixentista, però dins el corrent menys naturalista, que no trenca d’una manera tan radical amb les formes del gòtic. Això es veu molt clarament en la manera de representar el mar: molt esquemàtica, o en el cànon (regles que regulen les proporcions) molt allargat aplicat a Venus. Botticelli a més es caracteritza pel ritme subtil dels cossos i per l’expressió malenconiosa del rostre del seus personatges.

3. Tema, funció i significat. El tema de l’obra és mitològic. El mite diu que Cronos, després de tallar els testicles al seu pare Urà, els llançà al mar. De l’escuma del mar va néixer Venus, la qual va ser transportada fins a la platja en una petxina empesa per Zèfir, el vent de l’oest, i per Aura, la deessa de la brisa. A la riba l’esperava una de les Hores (estacions de l’any), la primavera, per cobrir-la amb un mantell de flors. Les roses que cauen, amb la seva bellesa i les seves espines, són la perfecta expressió de l'amor; i la petxina s'identifica amb la fecunditat. Botticelli no pinta el moment del naixement de la deessa, sinó la seva arribada a la illa de Citera. Encarregada per Lorenzo di Pierfrancesco de Médici, l’obra decorava una sala del seu palau de la Villa di Castello, fent parella amb una altra obra del mateix autor: La Primavera. La postura de Venus està inspirada en les escultures grecollatines de les Venus púdiques, i el rostre, possiblement, en la florentina Simoneta Vespucci, amant de Giuliano de Médici. Més enllà de la lectura iconogràfica, el naixement de Venus podria interpretar-se com una al·legoria de l’adveniment de la bellesa, de l’amor i de la veritat (qualitats de Venus) al món. 

Botticelli, oblidat durant segles, serà recuperat pels prerafaelites anglesos de mitjans del segle XIX.  

Bibliografia utilitzada:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/11/botticelli-el-naixement-de-venus/

TC

Rafael Sanzio Escola d'Atenes Interactiu

Cliqueu sobre la imatge

Interactiu basat en el fresc Escola d'Atenes de Rafael (Raffaello Sanzio, 1483-1520), que es troba en les 'Stanze di Raffaello' dels Museus Vaticans. A partir del pensadors que apareixen en l'obra i de conceptes bàsics a ells associats, es convida a un exercici de deducció. Si es resolen bé les qüestions plantejades en cada cas, s'obté una concisa explicació de les idees fonamentals del pensador corresponent.

Botticelli El naixement de Venus. Pinzellades d'art

Cliqueu sobre la imatge

Sandro Botticelli es va inspirar en la mitologia grega per pintar "El naixement de Venus", una obra exposada a la Galleria degli Uffizi, a Florència. "Pinzellades d'art" analitza els detalls d'aquesta obra del Renaixement.

Segons la mitologia grega, Cronos va enfrontar-se al seu pare, Urà, déu dels cels, i el va vèncer. El fill va mutilar el pare, li va tallar els testicles i els va llançar al mar. Quan van tocar l'aigua, hi va aparèixer una escuma blanca d'on va néixer la deessa Venus.

Tot i que el quadre de Botticelli s'anomena "El naixement de Venus", el pintor no hi va plasmar el naixement de Venus, sinó la continuació del mite, quan la deessa, damunt d'una petxina, va ser empesa a l'illa de Citera per Zèfir, el vent de l'oest, dolçament abraçat a l'Aurora. A terra, la Primavera esperava Venus per oferir-li un mantell.

Durant el Renaixement italià, que va començar al segle XV, els artistes consideraven l'edat mitjana com una etapa negra que s'havia d'oblidar. Els renaixentistes van voler tornar a l'esplendor de l'antiguitat grega i romana. 

Botticelli va ser el primer a pintar un quadre mitològic i també el primer, després de 1.000 anys, a pintar una dona nua que no fos Eva. La Venus de Botticelli està inspirada en una escultura grega: la Venus Capitolina.

"El naixement de Venus" és una obra carregada de simbolisme, una característica habitual en la pintura de Botticelli.

Donatello David

1. Dades generals. Aquesta obra de Donatello, el David amb el cap de Goliat, és una escultura exempta, realitzada en bronze segons el sistema de la cera perduda. La figura està dempeus i representa un tema bíblic. Té una alçada de 1,58 i, tot i que originalment es trobava al palau dels Medici, actualment es la podem veure al Museu Bargello a Florència. Va ser realitzada cap a la meitat del segle XV (1444-46). El seu estil és renaixentista (Quattrocento).

2. Descripció tècnica, formal i estilística. La figura transmet una sensació de dinamisme contingut gràcies al contrapposto que recrea la famosa corba praxiteliana: l’escultor ha elevat un dels malucs de la figura i n’ha flexionat la cama contrària, corbant-ne tot el tors i fent que una de les espatlles estigui més alta que l’àltra. És, per tant, una composició inspirada en l’època grega que aporta a la figura moviment, expressió i sensualitat.

L’obra mostra un estudi anatòmic detallat del cos d’un adolescent, respectant les proporcions i la forma del cos humà. Podem dir llavors que el cos es simètric i harmònic, i que Donatello recupera la idea del cànon (conjunt de regles que regulen les proporcions de l’escultura  d’acord amb un model ideal establert) de bellesa humana. L’obra com hem dit abans és exempta, i el que buscava Donatello era que pogués ser vista des de punts de vista diversos: el seu emplaçament original era el pati (cortile) del palau dels Medici a la ciutat de Florència (molt a prop de Sant Lorenzo).

És una obra molt característica de l’estil del primer renaixement: la figura humana com a tema central, el naturalisme idealitzat, la influència clàssica en l’expressió i la composició (més endavant Donatello posarà més èmfasi en el realisme i el dramatisme) i la recuperació de la figura exempta nua (la primera des de l’Antiguitat clàssica).

3. Tema, funció i significat. El tema és bíblic. David està representat amb un cos jove i nu, amb un cert punt de feminitat. No està nu del tot, porta botes i el barret típic dels camperols de la Toscana ja que Donatello vol actualitzar el mite bíblic: David com a símbol de Florència. Als peus de David s’hi troba el cap de Goliat, al qui ha matat gràcies a la seva astúcia i a la seva intel·ligència; després li ha tallat el cap amb l’espasa que duu a la mà dreta. Representat com un heroi, David mostra que la intel·ligència i la raó poden  sotmetre la força bruta (Goliat). L’escultura es un encàrrec dels Medici i té també un sentit al·legòric: la pacífica república Florència sota el pròsper govern dels Medici s’imposa sobre les agressives Milà i Nàpols.

Bibliografia utilitzada:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/02/donatello-david/

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/04/donatello-el-condottiero-gattamelata/

http://ca.wikipedia.org/wiki/David_de_Donatello

OS

Miquel Àngel La Pietat del Vaticà

1. Dades Generals. La Pietat, o La Pietá (tal i com es designa a Itàlia), del Vaticà va ser esculpida per Miquel Àngel entre 1498 i 1499. Es tracta d’una escultura exempta que representa un grup: la Verge Maria i Jesucrist jacent.  Les mides d’aquesta escultura són 1,47 per 1,95 m. L’estil és renaixentista i el tema religiós. L’escultura es troba actualment a la Basílica de Sant Pere del Vaticà, a la Ciutat del Vaticà.

2. Descripció de la tècnica i anàlisi de la forma. Cal destacar, primer de tot, que les dues figures dibuixen una composició piramidal que dona una sensació d’equilibri perfecte. El material utilitzat per Miquel Àngel en aquesta escultura és únicament el marbre i el procediment tècnic utilitzat és la talla. Aquest grup és un clar exemple d’allò que ell definia com “l’art de treure i no d’afegir”: la imatge està a l’interior i el treball de l’escultor consisteix només a llevar-ne l’embolcall. La composició és estàtica ja que les dues figures (la Verge i Jesucrist) estan en repòs, però aconsegueix la sensació de flexibilitat i dinamisme amb un extraordinari treball dels plecs del mantell de la Verge. Es tracta d’una escultura tancada en sí mateixa, és a dir, tots els elements es dirigeixen a un centre. L’obra està realitzada per veure des d’un punt de vista frontal, és una escultura, per tant, unifacial. Al estar en una capella la llum és artificial i la textura és totalment llisa, no hi ha parts aspres. El cromatisme és el de la pedra de marbre de Carrara que utilitza i no hi ha elements afegits.

L’escultura és d’estil Renaixentista. Molts autors han considerat aquesta obra com la culminació de l’escultura del Quattrocento. Miquel Àngel, partint de l’escultura clàssica, perfecciona al màxim la representació de l’anatomia humana. Els cossos són figures perfectes i idealitzades; la textura polida i perfecta del marbre en transmet morbidesa. Va ser realitzada quan ell tenia a penes 24 anys, és a dir, a l’inici de la seva carrera. En aquesta primera Pietat es revela un estil equilibrat i sensible que, més endavant, en les altres dues Pietats passarà a ser d’una expressivitat extrema.

3. Tema, funció i significat El tema és religiós i sembla que el seu origen es troba en el místics de la baixa edat mitjana. El tema de la Pietat és recurrent en Miquel Àngel. Concretament va fer tres pietats: aquesta, la Pietat de la Catedral de Florència i la Pietat Rondanini.

Pietat Rondanini

En l’obra està representada la Mare de Déu, amb el cos nu de Jesús a la falda després del davallament de la creu. Aquesta imatge no procedeix de cap dels evangelis, que en cap moment fan esment de la intervenció de Maria en aquest episodi, sinó que es basa en una idea pròpia del místics del segle XV, que suposaven que Maria havia acollit en els seus braços el cos del seu Fill després del davallament i que, extraviada en el seu dolor, el bressolava embolcallat en la mortalla com abans en els bolquers. Tot i això, la font no és precisa. Cal destacar que Miguel Angel representa a Maria molt jove, més que Crist, com a símbol de la puresa virginal i la bellesa ideal. La funció de l’obra és religiosa. Va ser encarregada per un cardenal francès i en el contracte especificava que el termini per finalitzar l’encàrrec era d’un any i el cost de l’estàtua de 450 ducats d’or. 

Trobem una particularitat en  aquesta obra de Miguel Angel: la Pietat del Vaticà és l’única obra signada per l’autor. Veiem la signatura en la cinta que travessa el pit de la Mare de Déu, que diu: Michaelangelus Bonarotus florentin faciebat.

La influència de Miguel Angel va superar l’àmbit de l’escultura. És un bon exemple el braç caigut de la figura de Jesús en la Pietat, que va ser el model per a L’Enterrament de Crist de Caravaggio i per a La mort de Marat de David.

Bibliografia utilitzada:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/18/miquel-angel-la-pietat/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/23/miquel-angel-moises/

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/21/miquel-angel-david/

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/25/miquel-angel-la-capella-funeraria-del-medici/

ZA

Miquel Àngel La Pietat del Vaticà. Les fotografies de Robert Hupka

Cliqueu sobre la fotografia

Miquel Àngel Buonarroti El trasllat del David pels carrers de Florència

[...] Estabamos una noche -era invierno- alrededor de la chimenea, en la sala principal. Mi abuela ya se había retirado. Mi padre, Girolamo y Maerbale se calentaban delante de los leños. Yo, alejado, confundido con las sombras en la parte más oscura del aposento, aguardaba la oportunidad de evadirme sin que se percataran. Me había escurrido sigilosamente hacia una puerta y, cuando me aprestaba a salir y a escapar hacia las habitaciones de mi abuela, mi padre alzó el tono y comenzó a contar algo que tenía que ver con Miguel Ángel. Me detuve y agucé el oído. Era el relato del traslado de la estatua de David a través de las calles de Florencia.

Gian Corrado Orsini había asistido, años antes de mi nacimiento, siendo gonfaloniero Piero Soderini, a esa complicada operación. Durante cuatro días, el gigante de mármol recorrió el camino que separaba el taller del maestro de la Plaza de la Señoría. Cuarenta hombres tiraban de él, por las callejas, y la escena se vincula, plásticamente, con otras, muy antiguas, como la del corcel troyano. Hacían rodar la erguida escultura sobre vigas engrasadas y empleando un sistema de poleas y contrapesos que suspendía al coloso, como una admirable máquina bélica, de una armazón de maderos, y la protegía de los choques. Avanzaba despacio, gravemente, entre la multitud florentina que postergaba su cotidiano ajetreo para discutir la calidad del recién llegado. Todos opinaban, porque en Florencia el arte era un tema de debate popular, como los precios del mercado y la política de la comuna. Avanzaba David y su frente aventajaba a menudo el nivel de los techos. De noche encendían fogatas a sus pies y los adversarios del artista, envidiosos, emboscados, le arrojaban piedras. (La envidia y la imbecibilidad de cierto tipo de hombres es eterna y se reproduce a lo largo de los siglos con virulencia intacta: en 1504 apedrearon al David de Miguel Ángel; en 1910 la municipalidad de Florencia juzgó apropiado vestirlo con una hoja de viña, lo que armó un gran revuelo. Los esfuerzos de los Braghettoni desafían a los siglos.) Y a la madrugada, la estatua tornaba a avanzar solemnemente. David no era un pequeño pastor; era un gigante. Al vencer a Goliat, había crecido y se había transformado en él, ante el estupor de los filisteos. En eso consistía el premio de su audacia. Un rey es un gigante. Y mientras los cuarenta hombres voceaban a compás, tirando de las cuerdas, como si izaran un inmenso velamen, y las vigas giraban con pesaroso crujido, y, entre pausas de encantado silencio, golpeaban las armas de los alabarderos, ladraban los canes, pregonaban los vendedores, retrocedían locas las cabalgaduras, desgañitábanse las comadres, sonaba aquí y allá un laúd, una lira, un clavecímbalo, una viola da gamba, una aguda, hiriente trompeta, a la que hacía coro el estridor de los gallos, y el pueblo se arremolinaba, como en una feria, alrededor del andante David, y los jóvenes señores, hermosos, lujosos y sinuosos como leopardos, como los leopardos imperiales fúlgidos de joyas, se ponían a las ventanas, con las doradas meretrices, para acariciar al triunfador de mármol blanquísimo que pasaba, entre el rechinar de los maderos, inmutables los anchos ojos que surgían a la altura de las terrazas y de las cornisas -y el silencio volvía a renacer con majestad sinfónica- , era como si la augusta Belleza, más fuerte que las mezquindades que dividen a los hombres en exiguos bandos avarientos y ambiciosos, entrara definitivamente en la ciudad del Arno, quietas las manos y palpitantes los músculos en la caja rítmica del cuerpo, para asentar allí su permanente monarquía. [...]

Font: Manuel Mujica Lainez, Bomarzo. Seix Barral. 1991. Págs. 57-58