Miquel Àngel. Volta de la Capella Sixtina. Petxines

A les quatre petxines de la volta hi ha representades quatre històries de l'Antic Testament, quatre moments decisius per la salvació del poble d'Israel.
 

1. La serp de bronze. A l'execució d'aquesta pintura s'entreveuen ressonàncies de la impressió que li va causar a Miquel Àngel la visió del “Laocoont i els seus fills”. La història narra el fet que durant l'èxode del poble jueu, aquest va patir l'atac d'una plaga de serps. Moisés va intercedir davant Déu per salvar-los, i Déu va manar la realització d'una serp de bronze que quedés penjada d'un pal; després li va dir: "Tota persona que hagi estat mossegada i la miri, viurà".

2. David i Goliat. Es mostra el moment en el que David decapita Goliat amb l'espasa pròpia espasa del filisteu. La figura del gegant està realitzada amb un escorç molt forçat, tot amplificant el dramatisme del moment, que contrasta amb la pintura blanca de la tenda de campanya col·locada al fons de la composició.

3. El martiri d'Aman. El nu del centre de l'escena expressa un gran dramatisme, que és l'equivalent als Captius de la tomba de Juli II. La història conta que Ester, una jueva, va ser proclamada reina de Pèrsia pel rei Assuer. Aman, el seu primer ministre, va intentar destruir el poble jueu, però Ester ho va impedir, i Aman va ser crucificat.

4. Judit i Holofernes. Aquest episodi es narra en tres escenes: a la part esquerra un guàrdia es troba adormit; a la dreta es veu la figura d'Holofernes, que jeu decapitat, i a la part central hi ha les figures de Judit amb la seva serventa, que va vestida del color groc representatiu de l'Església, per contrast amb el color blanc de Judit, símbol de la puresa. Cobreixen amb una tela el cap d'Holofernes, que porten en una safata. Es diu que aquest rostre és un autorretrat del propi Miquel Àngel.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Volta_de_la_Capella_Sixtina

SC

Miquel Àngel. Volta de la Capella Sixtina

1. Dades Generals. La volta de la Capella Sixtina, capella que va ordenar construir l’any 1977 el Papa Sixte IV i que es troba situada avui en dia a l’Estat de la Ciutat del Vaticà, va ser pintada al fresc per Miquel Àngel, entre els anys 1508 i 1512. L’obra, d’estil renaixentista, ocupa els aproximadament 13 x 36 metres de volta i hi veiem representades escenes de tema bíblic.

2. Descripció de la tècnica i anàlisi formal. Es tracta d’un fresc pintat sobre una volta de canó molt rebaixada, amb llunetes sobre les finestres. Miquel Àngel organitza l’espai mitjançant elements arquitectònics pintats: cornisa, arcs faixons que acoten l’espai central, pedestals..., que separen les diferents escenes. Malgrat la variada policromia de la volta, hi predominen els verds i violetes, els colors litúrgics de la missa. Els fons de les escenes són en alguns casos paisatges senzills i en altres monocromàtics. Miquel Àngel es centra en la representació de les figures humanes (“fora de la forma humana no hi ha bellesa”, afirmava), en la seva anatomia i volum, buscant la perfecció i la proporció, característiques del Renaixement. Els personatges apareixen robusts i musculats i anticipen trets de la seva escultura posterior (les tombes dels Medici). L’obra consta d’una combinació de volum, dinamisme i expressivitat, tal com podem veure en La Creació d’Adam, el fresc més famós del conjunt.

Miquel Àngel és un pintor renaixentista, però no és limita a reproduir formules, sinó que experimenta inspirant-se en alguns pintors del passat com Giotto o Masaccio i en l’estudi de l’escultura grecoromana. Les seves imatges manifesten una tensió i un dramatisme molt allunyat de l’equilibri del primer renaixement. 

 3. Tema, funció i significat. Podem dividir el conjunt en tres nivells: al primer, a les llunetes, trobem representats diferents avantpassats de Crist; al segon, entre les llunetes, apareixen personatges que van anunciar l’arribada del Messies (set profetes i cinc sibil·les); al tercer nivell, situat a la part central, l’espai es divideix en nou franges rectangulars, on Miquel Àngel hi representa nou escenes del llibre del Gènesi: tres sobre la creació del món (la separació de la llum i les tenebres, la creació dels astres, la separació de la terra i l’aigua), tres sobre la creació de l’home (la creació d’Adam, la creació d’Eva, el pecat original i l’expulsió del Paradís) i tres sobre la història de Noè (el sacrifici de Noè, el diluvi universal, l’embriaguesa de Noè). Flanquejant aquestes escenes apareixen, a ambdós costats, cinc parelles de nus masculins (ignudis) que sostenen deu medallons amb representacions de l’Antic Testament.

L’obra va ser encarregada pel papa Juli II, que volia una gran obra per la qual fos recordat, a Miquel Àngel per tal de substituir l’antic fons blau amb estrelles daurades. Encara que va acceptar l’encàrrec a contracor, durant quatre anys s’hi va dedicar en cos i ànima. 

El seu domini de la concepció volumètrica del cos humà, aconseguida gràcies a la realització d’estudis anatòmics, ha influenciat grans artistes del Barroc, com Caravaggio i Rubens, i del segle XIX, com Géricault i Delacroix.

Bibliografia utilitzada:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/03/10/miquel-angel-els-frescos-de-la-capella-sixtina/

http://elpais.com/elpais/2012/11/03/media/1351958408_660395.html
http://cultura.elpais.com/cultura/2012/11/03/actualidad/1351951970_295017.html 

RJ

Bibliotheca Artis. Museu del Prado

Le vite de' piu eccellenti pittori scultori, e architetori. Giorgio Vasari 

I dieci libri dell'Architettura. M. Vitruvio

Trattato della pittura. Leonardo da Vinci

Leonardo da Vinci. Mare de Déu de les Roques

1. Dades generals. La Mare de Déu de les Roques va ser pintada a l’oli per Leonardo Da Vinci a finals del quattrocento, entre el 1483 i el 1486. La temàtica d’aquesta obra és religiosa i les seves mides són de 1,99 x 1,22 m. L’estil és renaixentista. La podem trobar en el Museu del Louvre de París (n’hi ha una segona versió a la National Gallery de Londres).

2. Procediment tècnic i anàlisi formal. La tècnica pictòrica utilitzada originalment en aquesta obra és l’oli sobre taula, posteriorment la pintura serà transferida a llenç. Els colors són bastant apagats. Utilitza la degradació tonal com un recurs més per donar profunditat a l’escena. Tot el grup està envoltat per una llum misteriosa, la que ve del fons és més natural que la que il·lumina les figures del primer pla que sembla que emana d'elles mateixes. Hi ha una superposició de plans: en un primer pla el grup de la Mare de Déu, darrere seu les roques que conformen la cova i al fons el paisatge.

L’esquema compositiu és tancat: un triangle dins del qual és desenvolupa un subtil diàleg de mirades i gestos amb les mans.

L’estil d’aquesta obra es renaixentista i això ho podem afirmar observant alguns dels seus trets característics: composició equilibrada, ús del clarobscur per donar volum als objectes, utilització de la perspectiva, els personatges apareixen integrats entre si i amb el paisatge... Leonardo a més és l’inventor de l’sfumato (contorns imprecisos) i utilitza la perspectiva aèria ( els objectes al allunyar-se van perdent la seva nitidesa i van adquirint una tonalitat blavosa)

3. Tema, funció i significat. El tema que trobem representat en aquesta pintura, s’ha de relacionar amb el misteri de l’Encarnació i la Passió de Crist. La font de procedència d’aquesta història són els evangelis no acceptats per l’església, anomenats apòcrifs. Els personatges representats són la Mare de Déu, al centre, acompanyada per Sant Joan infant, l’arcàngel Uriel i per últim el nen Jesús. El tema que va escollir Leonardo no és gaire habitual i va ser poc representat entre els pintors renaixentistes. La obra va ser encarregada per la Confraria de la Concepció amb la intenció d’ubicar-la en una capella de l’església de San Francesc el Gran de Milà, però sembla ser que el resultat no va satisfer les expectatives dels promotors, que van decidir no aceptar-la.

Bibliografia utilitzada:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/03/leonardo-da-vinci-la-verge-de-les-roques/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/05/leonardo-da-vinci-el-sant-sopar/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/09/leonardo-da-vinci-la-gioconda/
http://www.bibliotecaspublicas.es/cuenca/publicaciones/publicacion9270.pdf 

AL

***

Significado de la Virgen de las Rocas 

[...] Leonardo había recibido el encargo de pintar ese cuadro como parte de un retablo para la capilla de la Cofradía de la Inmaculada Concepción de María. Una «cofradía», especialmente en aquella época, era un grupo de hombres que se organizaban con un propósito, en este caso, promover la creencia en la Inmaculada Concepción de María (la doctrina de que Dios preservó a María del pecado original desde el comienzo de su vida). La cofradía explicó detalladamente al artista sus deseos. El encargo se hizo en 1483, pero, a lo largo de los veinticinco años siguientes, Leonardo y la cofradía entablaron una prolongada batalla a causa del cuadro. Parece que el conflicto se debió al pago, aunque los detalles continúan siendo desconocidos: Leonardo pedía dinero continuamente y la cofradía se negaba a dárselo.

¿Por qué hay dos versiones de la obra? Se supone que en cierto momento el cuadro fue regalado. Hay quien dice que Ludovico Sforza, gobernante de Milán, lo entregó al rey francés o al emperador alemán: esta es la versión que hay en el Louvre. La segunda, que está en Londres, fue sacada directamente de la capilla (que ya no existe). En ambas versiones, Jesús es quien bendice a Juan Bautista. Todos los expertos en arte opinan que el bebé que aparece arrodillado al lado de la Virgen, con las manos juntas, es Juan Bautista. Es una disposición desacostumbrada, pero se ve con mayor claridad en la versión de Londres, donde Juan viste una pequeña piel de animal y sujeta la vara que la iconografía siempre ha asociado con él.

¿Y qué sucede con el resto del cuadro del Louvre? La mano de María, cerniéndose sobre Jesús, resulta realmente algo misteriosa, pero parece indicar un sentido de protección. La mano del ángel señala a Juan Bautista como el profeta al que hemos de escuchar. Es una pintura poco corriente. Ciertamente, su relación con la Inmaculada Concepción tuvo que resultar bastante oscura para los clientes. Sin embargo, Bramly afirma que es posible establecer una relación concreta: «Leonardo parece decir: la lnmaculada Concepción está pavimentando el camino para la agonía de la cruz...». [...]

Font: http://www.conoze.com/doc.php?doc=3437 

***
Leonardo en Milán

Advertía Kenneth Clark que tenemos que considerar a Leonardo como el Hamlet de la historia del arte: cuanto más nos esforzamos en encontrar una explicación objetiva de su genio, más subjetivo se nos revela. Cuanto más buscamos al humanista, más nos cautiva el naturalista; cuando queremos sorprender al anatomista, retumba el genial pintor de almas; cuando queremos atrapar al dibujante visionario utópico, aparece el eficiente ejecutor militar. […]

Leonardo estuvo casi dos décadas en Milán (1482-1500), como consejero de Lu­dovico Sforza, y allí realizó algunas de sus obras primordiales: el Cenacolo, la Virgen de las Rocas, el Castello Sforza o las obras de ingeniería hidráulica de la ciudad. [...]

A diferencia de los coloristas venecianos, a los florentinos se les reconocía por la finezza y ­claridad de la línea gráfica a pluma, expresión y metáfora de la visión renacentista de la naturaleza del primer Leonardo: un mundo orde­nado, limpio, grácil y en perspectiva, que el hombre controla con su mente, entrenada por la ciencia y la lectura de los clásicos, y endulzada por la música.

Con los años, y coincidiendo con su traslado a Milán, empiezan a aparecer fisuras y sombras en los cuadernos de Leonardo. Con 40 años se da cuenta de que con el dibujo lo ha estudiado todo del mundo y del hombre -medicina, música, arquitectura, pintura, escultura-, pero que desconoce su esencia común y fundamental: “Se come ogni regno in sé diviso è disfatto, cosi ogni ingegno in diversi studi si confonde e si indevolisce” (Así como cada reino de por sí dividido está deshecho, así cada ingenio en diferentes estudios se confunde y se debilita). Es el momento en que Leonardo se acerca violentamente a la naturaleza: quiere dibujar el crecimiento de las rocas, de las plantas, sus causas y sus efectos. Le interesa el principio de organicidad, la ley común al crecimiento de todas las cosas, el ritmo del mundo... Y buscar la posibilidad de osmosis entre diferentes realidades: estudia los cráneos humanos como cúpulas, la arquitectura como escenarios naturales, el hombre como una máquina, la naturaleza como ser humano. Y la pintura como la disciplina más fluida y fluyente para conectar con las primeras causas: “La pittura rappresenta al senso, con piu veritá e certezza, le opere della natura” (la pintura representa, por medio de los sentidos, con verdad y con certeza, las obras de la naturaleza).

Leonardo es, en definitiva, un creador adelantado a la modernidad: el primero que entendió -siglos antes que Goethe, Morris, Constable, Turner o Monet- que el germen artístico se desprende no tanto de la subordinación de las ideas al cuadro, sino de la translación pictórica de la organicidad virginal de la materia. El mundo es mutabilidad, y el pintor el alma destinada a cazarla y ennoblecerla.

Font: http://www.lavanguardia.com/cultura/20150613/54432806076/cita-leonardo-da-vinci.html 

***

Frases de Leonardo

"Hay tres clases de personas: aquellas que ven, aquellas que ven lo que se les muestra y aquellas que no ven".

"La belleza perece en la vida, pero es inmortal en el arte".

"El pintor que en nada duda, pocos progresos hará en el arte".

"Lo mismo que el hierro se oxida por falta de uso y el agua estancada se vuelve putrefacta, también la inactividad destruye el intelecto".

"Aquel que más posee, más miedo tiene de perderlo".

"Amo a aquellos capaces de sonreír en mitad de los problemas".

"La pintura es poesía muda; la poesía, pintura ciega".

"El placer más noble es el júbilo de comprender".

"Los hombres geniales empiezan grandes obras, los hombres trabajadores las terminan".

"La simplicidad es la máxima sofisticación".

Font: http://www.muyinteresante.es/historia/articulo/doce-frases-geniales-de-leonardo-da-vinci-301366007696 

Rafael Sanzio. Escola d'Atenes

1. Dades generals. L’autor d’aquesta pintura és Rafael Sanzio (Urbino, 1483 – Roma, 1520). La va realitzar entre els anys 1510-1511. El tema és filosòfic i es troba a la Sala de la Signatura (Ciutat del Vaticà). És una pintura al fresc sobre mur. La seva base mesura 7,72 m i és d’estil renaixentista (principis del Cinquecento).  

2. Descripció de la tècnica i anàlisi formal. Rafael, usant la paret com a suport, i com a procediment tècnic la pintura al fresc, fa servir una gran varietat cromàtica: càlids i freds, intensos i apagats. La llum és natural i prové principalment de la part dreta de l’escena. Les figures es troben dins d’un magnífic marc arquitectònic (potser inspirat en el projecte de Bramante per a Sant Pere del Vaticà): una gran nau coberta amb una volta de canó decorada amb cassetons i al fons una gran cúpula sustentada sobre petxines. L'autor aconsegueix donar molt bé la sensació de volum fent que els personatges semblin totalment reals, això, en part, gràcies a la utilització de gradacions tonals i als contrastos entre llum i ombra.

Rafael crea un espai tridimensional, mitjançant la utilització magistral  de la perspectiva lineal (el punt de fuga es troba entre els dos personatges principals), on situa els diferents personatges en una composició  dinàmica i simètrica. 

L'obra, per tot el que hem dit anteriorment, és d'estil renaixentista: ús de la perspectiva lineal, modelat de les figures, composició equilibrada, realisme idealitzat... Rafael representa la perfecció i la culminació de la pintura del Renaixement.

3. Tema, funció i significat. El tema principal de la obra és retre homenatge a la saviesa clàssica. Molts dels personatges representats són d'èpoques diferents, però Rafael ha volgut posar-los tots junts, dialogant entre ells. A més, amb la intenció de remarcar el lligam intel·lectual entre l’antiguitat i la seva època, Rafael posa al filòsofs rostres que corresponen als de diversos artistes contemporanis, amb la intenció de fer veure a la gent que els actuals són igual d'importants que els antics.

Apareixen, entre d’altres: Aristòtil, representant de la filosofia empírica. Plató (amb la cara de Leonardo), representant de d’idealisme filosòfic. Heràclit (amb els trets facials de Miguel Àngel), pensatiu i molt quiet malgrat que la idea central de la seva filosofia és que tot és un moviment perpetu. Pitàgores, que pensava que l'estructura o forma del cosmos és matemàtica i que amb el llenguatge dels nombres es capta l'ordre, l'harmonia i la bellesa del cosmos. Sòcrates (representat donant una llisó de filosofia als seus alumnes, d’esquena i amb un vestit verd), que amb el seu art de fer preguntes i dialogant, amb la seva maièutica (art de donar a llum), ajuda a fer néixer la veritat que roman en el interior de cadascú. I molts més com Zoroastre, Ptolomeu, Hipàtia d'Alexandria, Euclides, Diògenes o Parmènides.

L'obra forma part d’un conjunt de quatre sales, encarregades pel Papa Juli II. La més important, on es troba aquest fresc, és l’estança de la Signatura (del Segell), on es signaven els documents oficials i hi es trobava la biblioteca privada del Papa.

Bibliografia utilitzada:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/27/rafael-stanza-della-segnatura/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/03/03/rafael-l%E2%80%99escola-d%E2%80%99atenes/
http://mv.vatican.va/4_ES/pages/SDR/SDR_00_Main.html

SC

La capella sixtina en 360 graus

Cliqueu sobre la imatge

El «tormento y el éxtasis» lucharon entre sí durante tres largos años en las alturas de unos andamios que fueron potro de tortura del mayor artista de la historia. Miguel Ángel, enrolado por el Papa Julio II«a punta de arcabuz» para pintar la bóveda de la Capilla Sixtina, trabajó absolutamente sólo, atormentado, y con frecuencia dolorido por el esfuerzo y las incomodidades. 

Al cabo de contratiempos, penalidades y amarguras sin cuento, Miguel Ángel consiguió terminar la obra al terminar octubre de 1512,de modo que Julio II pudo inaugurar la capilla el día de Todos los Santos, uno de noviembre del 1512.

La historia empezó mal. Julio II era un Papa guerrero y autoritario, que decidió encargar a Miguel Ángel la decoración de la bóveda sin molestarse siquiera en consultar al artista. Enfurecido, Miguel Ángel se dio a la fuga y se refugió en Florencia. Pero no era fácil escapar de Julio II. Tuvo que volver a Roma y terminó firmando el contrato el 10 de mayo de 1508. No imaginaba que iba a costarle más de cuatro años de su vida.

La capilla había sido consagrada el 15 de agosto de 1483 por Sixto IV, quien había embellecido las paredes con frescos de los mejores artistas de su tiempo como Botticelli, Perugino o Ghirlandaio.

Veinticinco años más tarde, su sobrino Julio II decidió decorar la bóveda y escogió un tema poco original: las imágenes de los doce apóstoles. Después de un tira y afloja, Miguel Ángel consiguió libertad creativa y emprendió un proyecto mucho más grandioso.

Quería mostrar toda la historia del mundo y del cosmos antes de Jesucristo, comenzando con la vigorosa creación del sol y las estrellas, del hombre, de la mujer... Quería plasmar los momentos más dramáticos: la expulsión del paraíso, el diluvio universal, rodeando todas esas escenas con una constelación de “precursores” del Verbo: los profetas judíos, las sibilas grecorromanas…

Miguel Ángel era un escultor genial pero tenía poco experiencia como pintor. Tardó un año en hacer los bocetos, y cuando estaba realizando los frescos descubrió, con terror, que expulsaban la humedad y se cubrían de una capa blanca de sal. Era frustrante. Pasaba frío, sufría estrecheces económicas por retrasos en los pagos, le dolía la espalda por pasar demasiadas horas tumbado a medio metro de la bóveda, se hacía daño en los ojos por la caída de materiales…era un auténtico infierno.

La bóveda de la Capilla Sixtina es una empresa sobrehumana, casi divina, y se comprende el éxtasis que sigue despertando en el espectador al cabo de 500 años. Sobre todo ahora que la restauración pagada por una empresa japonesa permite disfrutar la vivacidad de los colores originales. Los 500 metros cuadrados son, en realidad, toda una pinacoteca, una constelación de obras maestras incluso en los personajes secundarios: la bellísima Sibila Délfica, la atormentada Sibila Cumana, la Serpiente de Bronce, el profeta Jonás… Es una grandeza que requiere horas de lectura previa y una larga contemplación en silencio. 

Font: http://www.abc.es/20121031/cultura-arte/abci-capilla-sixtina-500anos-201210302037.html

Botticelli El naixement de Venus

1. Dades generals. L’obra El naixement de Venus va ser pintada per Sandro Botticelli al 1485. És una obra al tremp sobre tela i té unes mides de 1,72 m x 2,78 m. Actualment, es troba a la Galleria degli Uffizi de Florència, Itàlia. L’estil de la composició és clarament renaixentista, concretament de finals del quattrocento. 

2. Descripció de la tècnica i anàlisi formal. L’obra, realitzada sobre un llenç, va ser pintada mitjançant el procediment tècnic del tremp, en el qual els pigments es mesclen amb rovell d'ou, oli i aigua. Els colors de la pintura són suaus: el verd maragda del mar, el marfil del cos de Venus i els detalls daurats del paisatge. La llum, molt uniforme,  que il·lumina delicadament les figures procedeix d'un focus situat a la dreta de l'escena. La sensació de volum s’aconsegueix mitjançant un lleuger clarobscur. L’espai és gairebé bidimensional ja que les figures semblen retallades sobre un fons pla. La composició és dinàmica: els cabells, el mantell, les flors... s’agiten per l’acció del vent; simètrica: una forma piramidal on Venus és al centre; tancada i unitària. Per tot el que s'ha dit anteriorment l’obra és d'estil renaixentista, però dins el corrent menys naturalista, que no trenca d’una manera tan radical amb les formes del gòtic. Això es veu molt clarament en la manera de representar el mar: molt esquemàtica, o en el cànon (regles que regulen les proporcions) molt allargat aplicat a Venus. Botticelli a més es caracteritza pel ritme subtil dels cossos i per l’expressió malenconiosa del rostre del seus personatges.

3. Tema, funció i significat. El tema de l’obra és mitològic. El mite diu que Cronos, després de tallar els testicles al seu pare Urà, els llançà al mar. De l’escuma del mar va néixer Venus, la qual va ser transportada fins a la platja en una petxina empesa per Zèfir, el vent de l’oest, i per Aura, la deessa de la brisa. A la riba l’esperava una de les Hores (estacions de l’any), la primavera, per cobrir-la amb un mantell de flors. Les roses que cauen, amb la seva bellesa i les seves espines, són la perfecta expressió de l'amor; i la petxina s'identifica amb la fecunditat. Botticelli no pinta el moment del naixement de la deessa, sinó la seva arribada a la illa de Citera. Encarregada per Lorenzo di Pierfrancesco de Médici, l’obra decorava una sala del seu palau de la Villa di Castello, fent parella amb una altra obra del mateix autor: La Primavera. La postura de Venus està inspirada en les escultures grecollatines de les Venus púdiques, i el rostre, possiblement, en la florentina Simoneta Vespucci, amant de Giuliano de Médici. Més enllà de la lectura iconogràfica, el naixement de Venus podria interpretar-se com una al·legoria de l’adveniment de la bellesa, de l’amor i de la veritat (qualitats de Venus) al món. 

Botticelli, oblidat durant segles, serà recuperat pels prerafaelites anglesos de mitjans del segle XIX.  

Bibliografia utilitzada:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/11/botticelli-el-naixement-de-venus/

TC