Miquel Àngel La Pietat del Vaticà. Les fotografies de Robert Hupka

Cliqueu sobre la fotografia

Miquel Àngel Buonarroti El trasllat del David pels carrers de Florència

[...] Estabamos una noche -era invierno- alrededor de la chimenea, en la sala principal. Mi abuela ya se había retirado. Mi padre, Girolamo y Maerbale se calentaban delante de los leños. Yo, alejado, confundido con las sombras en la parte más oscura del aposento, aguardaba la oportunidad de evadirme sin que se percataran. Me había escurrido sigilosamente hacia una puerta y, cuando me aprestaba a salir y a escapar hacia las habitaciones de mi abuela, mi padre alzó el tono y comenzó a contar algo que tenía que ver con Miguel Ángel. Me detuve y agucé el oído. Era el relato del traslado de la estatua de David a través de las calles de Florencia.

Gian Corrado Orsini había asistido, años antes de mi nacimiento, siendo gonfaloniero Piero Soderini, a esa complicada operación. Durante cuatro días, el gigante de mármol recorrió el camino que separaba el taller del maestro de la Plaza de la Señoría. Cuarenta hombres tiraban de él, por las callejas, y la escena se vincula, plásticamente, con otras, muy antiguas, como la del corcel troyano. Hacían rodar la erguida escultura sobre vigas engrasadas y empleando un sistema de poleas y contrapesos que suspendía al coloso, como una admirable máquina bélica, de una armazón de maderos, y la protegía de los choques. Avanzaba despacio, gravemente, entre la multitud florentina que postergaba su cotidiano ajetreo para discutir la calidad del recién llegado. Todos opinaban, porque en Florencia el arte era un tema de debate popular, como los precios del mercado y la política de la comuna. Avanzaba David y su frente aventajaba a menudo el nivel de los techos. De noche encendían fogatas a sus pies y los adversarios del artista, envidiosos, emboscados, le arrojaban piedras. (La envidia y la imbecibilidad de cierto tipo de hombres es eterna y se reproduce a lo largo de los siglos con virulencia intacta: en 1504 apedrearon al David de Miguel Ángel; en 1910 la municipalidad de Florencia juzgó apropiado vestirlo con una hoja de viña, lo que armó un gran revuelo. Los esfuerzos de los Braghettoni desafían a los siglos.) Y a la madrugada, la estatua tornaba a avanzar solemnemente. David no era un pequeño pastor; era un gigante. Al vencer a Goliat, había crecido y se había transformado en él, ante el estupor de los filisteos. En eso consistía el premio de su audacia. Un rey es un gigante. Y mientras los cuarenta hombres voceaban a compás, tirando de las cuerdas, como si izaran un inmenso velamen, y las vigas giraban con pesaroso crujido, y, entre pausas de encantado silencio, golpeaban las armas de los alabarderos, ladraban los canes, pregonaban los vendedores, retrocedían locas las cabalgaduras, desgañitábanse las comadres, sonaba aquí y allá un laúd, una lira, un clavecímbalo, una viola da gamba, una aguda, hiriente trompeta, a la que hacía coro el estridor de los gallos, y el pueblo se arremolinaba, como en una feria, alrededor del andante David, y los jóvenes señores, hermosos, lujosos y sinuosos como leopardos, como los leopardos imperiales fúlgidos de joyas, se ponían a las ventanas, con las doradas meretrices, para acariciar al triunfador de mármol blanquísimo que pasaba, entre el rechinar de los maderos, inmutables los anchos ojos que surgían a la altura de las terrazas y de las cornisas -y el silencio volvía a renacer con majestad sinfónica- , era como si la augusta Belleza, más fuerte que las mezquindades que dividen a los hombres en exiguos bandos avarientos y ambiciosos, entrara definitivamente en la ciudad del Arno, quietas las manos y palpitantes los músculos en la caja rítmica del cuerpo, para asentar allí su permanente monarquía. [...]

Font: Manuel Mujica Lainez, Bomarzo. Seix Barral. 1991. Págs. 57-58

Palladio Villa Capra (La Rotonda)

1. Dades generals. La Villa Capra (o la Rotonda, com és popularment coneguda per la gran sala circular central) va ser construïda per Andrea Palladio entre 1551 i 1553. L’arquitecte Scamozzi construirà, entre 1580 i 1591, la gran cúpula i alterarà el disseny original de Palladio. Aquesta vil·la rural es troba en un turó elevat a prop de Vicenza (Italia)

2. Descripció ténica, formal i estilística. El material predominant és la pedra, però també utilitza el maó, l’estuc i el marbre. La Villa Capra s’estructura sobre una planta central: una creu i un quadrat superposats.

Com a elements de suport utilitza columnes jòniques, pilars, murs.., i com a elements suportats arquitraus, arcs, frontons, una gran cúpula central... Barreja elements diversos (arquitravats i voltats) per trobar noves solucions. 

A l’interior de l’edifici, l’espai més important és una gran sala circular que serveix d’eix distribuïdor de les habitacions. Aquesta sala està coberta per una gran cúpula rematada per un òcul que dóna una tènue llum a l’interior. La cúpula està decorada con frescos realitzats per pintors italians de l’època. Als angles de l’edifici es  situen els dormitoris i als soterranis les cuines i l’administració.

A l’exterior, la Villa Capra té quatre façanes idèntiques. Cadascuna té unes escalinates pronunciades que condueixen cap a un pòrtic de sis columnes jòniques (hexàstil), amb el seu corresponent entaulament i frontó triangular. A cada vèrtex del frontó hi ha una estàtua. Al centre de l’edifici sobresurt la cúpula que cobreix la sala principal. La vil·la està situada sobre un petit monticle al mig del camp i les quatre façanes s’orienten als quatre punts cardinals. Aquesta disposició permet unes vistes privilegiades als propietaris.

Es fa difícil situar aquesta villa dins d'un estil determinat. Per una part té característiques clarament renaixentistes (planta centralitzada, elements clàssics, afany geometritzador..), però la llibertat amb què combina elements diversos l’apropa al manierisme.

3. Funció, contingut i significat. La obra va ser encarregada pel poderós clergue Paolo Almerico. Essent cèlibe, no tenia necessitat  d'un gran palau, però desitjava una villa com a residència suburbana i com a refugi per meditar i estudiar. A la seva mort, la villa va ser adquirida  pels germans Capra (Odorico i Mario). Es coneguda com la Rotonda a causa de l’espectacular sala circular central.

Palladio aplicarà a les refinades mansions rurals dels acabalats ciutadans de Venècia, els elements arquitectònics dels temples romans. La major part d’aquestes vil·les (la Villa Rotonda és una excepció ja que només estava dissenyada originalment com a residència), són edificis pensats com a centres d’explotació agrícola, no com a cases exclusivament de descans, i per tant inclouen zones d’habitatges, magatzems, quadres..etc;  la Villa Barbaro n'és un exemple.

Palladio, anomenat d'aquesta manera en honor de la deessa de la saviesa Pal·las Atenea, estava fascinat per l’antiguitat clàssica i per la simetria, les regles i les proporcions. Fascinació que plasmarà en el seu llibre Quattro libri dell’Architettura i en les vil·les, palaus i esglésies que construirà al nord d’Itàlia (Venècia i Vicenza, sobretot).

El seu model de referència és el llenguatge arquitectònic de l’antiguitat clàssica. La cúpula sembla inspirada en la del Panteó de Roma i l’herència del temples romans també és evident en els pòrtics. Palladio exercirà una gran influència en segles posteriors. Aquesta influència és molt visible en les mansions del sud dels Estats Units, on van arribar gràcies a la seva anterior implantació a l’Anglaterra del segle XVII i principis del XVIII. Chiswick House és un exemple del neopal·ladianisme anglès. 

Bibliografia utilitzada:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
http://es.wikipedia.org/wiki/Villa_Capra

http://www.villalarotonda.it/Genesi_english.pdf

MJ

6 d'octubre de 2012. AVH

Bramante San Pietro in Montorio

1. Dades generals. San Pietro in Montorio va ser construït per Donato Bramante el 1502, a Roma. Aquest templet renaixentista es va fer utilitzant el marbre i el granit.

2. Descripció tècnica i formal. El templet va ser construït sobre una base rodona. Es va utilitzar un sistema constructiu arquitravat i voltat. Es divideix en dos nivells. El primer comença amb una escalinata que delimita el peristil de setze columnes d'ordre toscà, que suporten un entaulament clàssic format per un arquitrau, un fris dividit en tríglifs i mètopes, decorades amb relleus, i una cornisa. El mur circular que envolta la cel·la s’articula mitjançant pilastres que es corresponen amb les columnes del pòrtic, així com amb l’alternança de fornícules, cobertes per semicúpules en forma de petxina, i finestres llindades. El segon nivell consta d'una balustrada que encercla la prolongació del mur que actua com tambor de la cúpula de mitja esfera que cobreix l’edifici.  

A l'interior hi ha una única cel·la de planta circular, de tan sols 4,5m de diàmetre, amb pilastres adossades al mur i amb un petit altar al costat oposat a l'entrada. La il·luminació prové de les finestres obertes al primer i al segon pis. La llanterna que corona la cúpula és cega.

La decoració més destacada a la façana són els relleus de les mètopes, les petxines que hi ha als nínxols o fornícules, a més de la decoració de la llanterna que corona la cúpula.

Els nombrosos càlculs geomètrics i de proporcions que va fer l'autor, juntament amb la concepció gairebé pictòrica de la llum, que genera clarobscurs entre els diferents espais i volums, van permetre fer realitat en l'edifici el delit de monumentalitat.

3. Funció, contingut i significat. El templet es va edificar per commemorar el martiri de sant Pere al lloc del mont Janícul on la tradició situa la seva crucifixió i mort. Va ser finançat pels Reis Catòlics.

L'arquitecte va elegir la tipologia circular de l'edifici d'acord amb la creença neoplatònica expressada pel filòsof i teòleg Marsilio Ficino, que afirmava que a Déu li corresponia la forma geomètrica més perfecta: l'esfera. També es va inspirar en la tipologia del temple circular thólos que, iniciada en l'època grega, va ser reformulada posteriorment a l'època romana. San Pietro in Montorio es va convertir en el model clàssic a imitar durant tot el Cinquecento.

Bibliografia utilitzada:
DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.
DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.
MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/14/el-templet-de-san-pietro-in-montorio-de-roma/

TA

Filippo Brunelleschi Església de San Lorenzo

1. Dades generals. L’obra és l'església de San Lorenzo, l'autor de la qual va ser Filippo Brunelleschi, artista renaixentista italià que va pertànyer al periode del Quatroccento, segle XV. L'autor a més a més de ser reconegut per aquesta església, també ho és per la famosa cúpula de Santa Maria dei Fiori. L’església, d’estil renaixentista, va ser consrtruida a Florència (Itàlia) entre l´any 1421 i el 1470, durant el segle XV (Quattrocento). Principalment el material amb el qual va ser construida va ser la pedra.

2. Descripció tècnica i formal. El sistema constructiu de l´església és arquitravat i voltat. Com a elements de suport de la construcció s´hi troben els murs; les columnes amb capitells de l’ordre corinti, es a dir decorats amb fulles d´acant; i, en el creuer, pilars, en comptes de columnes, que conserven els capitells corintis. Per reforçar els murs, s’hi van costruir contraforts.

Com a elements sostinguts, les voltes bufades tenen una gran importància a les naus laterals. Els arcs de mig punt, suportats per columnes corinties, separen la nau central de les naus laterals. Els arcs de mig punt també van ser construïts a les naus laterals per tal d’obrir les capelles. Encara que les naus laterals tinguin un sostre amb voltes bufades, a la nau central trobem un sostre pla, amb cassetons que proporcionen més dinamisme a la coberta. De tots els elements sostinguts, la protagonista és la cúpula semiesfèrica, lleugerament ogival, situada en el centre del creuer sobre petxines. És una de les característiques més importants de l’obra.

L’església consta d’un seguit de llargues finestres i  ulls de bou. Damunt de cada capella i per tant de cada arc de mig punt de les naus laterals trobem una d’aquestes finestres circulars. Els grans finestrals es situen a la nau central.

Fent la descripció de l´espai interior, el primer que s’ha de veure és que l’església de San Lorenzo té una planta de creu llatina. Aquesta s’articula en tres naus: una de central i dues de laterals (les laterals tenen un seguit de capelles als costats); un transsepte; un creuer, que és l’espai comú a la nau longitudinal i a la nave transversal; l’absis central (la capçalera de l´església) i dues sagristies. La nau central té unes dimensions molt més grans que les laterals (el doble). Les columnes descrites anteriorment són les que fan de separació entre les naus.

Les línies que predominen són les horitzontals (el renaixement recupera la mida humana i subratlla l’horitzontalitat) i tot el conjunt està regit per un sistema de proporcions matemàtiques basades en el cercle i en el quadrat, cercant la simetria i l’harmonia. Totes les línies, seguint una tipologia espacial unidireccional, convergeixen en l’altar, el punt religiós més important. Les seves proporcions a escala humana reflecteixen una nova mentalitat, on l’home és el centre de totes les coses.

L’església disposa d’una il·luminació diàfana gràcies als finestrals i als ulls de bou descrits i situats anteriorment. A diferència del gòtic, les dimensions dels finestrals són més reduides i no consten de vitralls. Les finestres estan obertes a diferents alçades i això dóna una gran lluminositat a l’edifici. A part dels finestrals, al mig de la cúpula, s’hi troba un llanternó que també deixa entrar una gran quantitat de llum.

Aquesta església renaixentista no conté una gran càrrega decorativa: les pintures de la cúpula, alguns frescos... La pobresa ornamental i l’ús de la pedra grisa (la pietra serena característica de l’arquitectura toscana) en els elements estructurals (arcs, pilastres...) obeeixen a la voluntat de Brunelleschi de convertir l’arquitectura en la gran protagonista. L’arquitecte, per tant, aconseguí crear un espai interior ampli, amb una estructura clara, proporcionada i harmònica.

L’element més important de l’espai exterior és la façana inacabada, molt tosca, que finalment no es va cobrir amb el marbre que li pertocava segons els plans de Brunelleschi. En aquesta façana hi ha tres portes de fusta per on es pot accedir a l’interior de l’edifici. Des de l’exterior, és pot apreciar molt clarament l’estructura de planta de creu llatina de l’església. Igual que a l’interior,  a l'exterior s’aprecia la simetria de l’estructura, les diverses alçades de les naus i el cimbori que cobreix la cúpula.

És d’estil renaixentista ja que, com he dit abans té una sèrie d’elements característics d’aquest estil: l’abundància de columnes i pilars corintis (d’inspiració romana), el predomini de les línies horitzontals, l’ús de la cúpula i l’arc de mig punt, l’eliminació dels grans vitralls gòtics, l’escala humana de l’edifici... La invenció (o reinvenció) de la perspectiva permet als arquitectes planificar i dissenyar els seus edificis d’una manera molt rigorosa, aquesta invenció fou obra també de Brunelleschi.

3. Funció, contingut i significat. L’església de San Lorenzo, es troba en el centre històric de Florència, molt a prop del Palau dels Medici. La seva funció era, i és actualment, litúrgica. L’edifici, amb la seva harmonia, aportava seneritat i inspiració, això el convertia en un lloc ideal per celebrar cerimònies. La familia Medici, que governarà Florència durant tot aquest període, va aportar una gran quantitat de diners perquès es realitzés la construcció. Actualment s’hi troben les tombes de la família a l’interior de l’església.

Brunelleschi, per dissenyar l’església va prendre com a referent les basíliques paleocristianes (principalment) però també models de l’arquitectura romànica i bizantina. La cúpula té com a referència l’antiguitat clàssica i l’art bizantí. També es va inspirar en una obra pròpia, l’Hospital dels Innocents. L’església de san Lorenzo va ser la primera església plenament renaixentista.

Bibliografia utilitzada:

DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.

DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/25/l%E2%80%99esglesia-de-san-lorenzo-de-florencia/
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/01/28/la-capella-pazzi-de-florencia/

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/02/25/miquel-angel-la-capella-funeraria-del-medici/

PH