5 de maig 2012

Chillida. Elogi de l'aigua


1. Dades Generals. Elogi de l’aigua és una escultura exempta, de formigó i acer, de l’escultor basc Eduardo Chillida. D’estil abstracte i tema al·legòric va ser realitzada el 1987. Té unes mides considerables: 7,20 x 12 x 6,5 m i pesa 54 tones. Es troba al Parc de la Creueta del Coll, a Barcelona.

2. Descripció de la tècnica i anàlisi de la forma. Es tracta d’una escultura exempta. Una colossal estructura de formigó armat, suspesa en l’aire mitjançant cables d’acer. El procediment tècnic que utilitza l’escultor basc és l’encofrat: un sistema de motlles que serveixen per a donar forma al formigó.

És una obra tancada: les “quatre urpes”, que formen els apèndixs del cos central, convergeixen en un mateix punt intern, on es concentra tota la força expressiva de l’obra. És multifacial: gràcies a les característiques de l’entorn que l’acull, és possible valorar-la i observar-la des de punts de vista i nivells diferents.

L’obra, que penja sobre un estany artificial, sembla lluitar contra la llei de la gravetat. La part superior, definida per les línies rectes i geomètriques, es combina amb una part inferior carregada de corbes i concavitats (les quatre urpes) que semblen voler tocar l’aigua o capturar l’aire. En trobar-se a l’aire lliure, aquesta escultura sòbria però amb gran força visual és modelada per la llum canviant del dia.  

Aquesta obra és abstracta. Chillida a partir de 1951 s’aparta de la figuració i centra la seva activitat en escultures abstractes que aniran creixent d’escala fins a crear grans estructures de formes simples que reflecteixen la tensió de les forces de la natura i s’integren en el paisatge. El seu pas cap a l’abstracció va lligat a un desig de coneixement més profund de la realitat. Les seves obres són preguntes -“yo no represento, yo pregunto”- sobre l’espai, la matèria, el buit... Cada obra és única, irrepetible i de resultats imprevisibles: la matèria actua amb plena llibertat i l’artista la respecta en tot moment, realçant les seves textures.  

3. Tema, funció i significat. Suspesa en l’aire, les urpes que formen l’apèndix del cos central fan el gest de tancar-se per agafar el buit o l’aire que les envolta. El tema és al·legòric i es relaciona amb les preocupacions metafísiques de l’escultor. El reflex de l’escultura en l’aigua duplica la seva existència, característica que el propi autor ha relacionat amb el mite grec de Narcís que narra Ovidi a Les metamorfosis: Narcís, en rebutjar Eco, és castigat per la deessa Juno a enamorar-se de la seva imatge reflectida. Davant de la impossibilitat d’aconseguir el seu propi amor es va consumint lànguidament fins a la mort.

Museu Chillida-Leku
Chillida fa irrompre en l’escena dos nous protagonistes: la gravetat i l’aire, aconseguint que una escultura tan pesant sembli lleugera i ingràvida, com si levités en el no-res, desafiant les lleis de la física. A més del formigó, Chillida utilitza en la seva obra les tècniques i els materials propis de la seva terra, com el ferro i la forja. D’altra banda, la seva breu etapa com a porter de futbol i el pas per la facultat d’arquitectura van donar-li una visió més profunda de l'espai que després integrarà com a element principal de la seva escultura.

Aquesta obra va sorgir com a resposta a una invitació que li va fer l’Ajuntament de Barcelona durant els anys de preparació dels Jocs Olímpics. Oriol Bohigas acompanyà Chillida a recórrer els llocs en procés de remodelació urbana, va ser aleshores que Chillida descobreix la Creueta del Coll i pensà que aquell era el lloc ideal per executar un ambiciós projecte.

La profunda i respectuosa relació que estableixen les seves obres amb la natura recorda el caràcter màgic dels monuments megalítics. El tractament del volum i del buit l’emparenta amb l’escultor Pablo Gargallo.

Bibliografia:
DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.
MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
http://fitxart.wikispaces.com/Elogi+de+l%27aigua
http://cvc.cervantes.es/actcult/chillida/
http://www.museochillidaleku.com/
http://www.youtube.com/watch?v=n2EWNMfDGFc (Chillida Leku. Vídeo)
http://www.babab.com/no09/eduardo_chillida.htm (entrevista)

ZA
***
Perfil de Chillida. José Jiménez

Chillida en Roma
El trabajo del escultor rompe nuestra visión automática de las cosas. Abre un círculo en el que los ojos y las manos, el cuerpo y la mente, atrapan las formas de un mundo renovado. El escultor nos muestra la línea delgadísima que separa lo que es de lo que no es. Eduardo Chillida: «En una línea el mundo se une, con una línea el mundo se divide». El dibujo, «hermoso y tremendo», da paso a la materialidad del volumen.

Eduardo Chillida: «Yo no represento, pregunto». Dar nacimiento a las formas. En el espacio. Sin caer en el sueño dogmático de la mera imitación. No representar. No repetir. Buscar con el ojo limpio, abierto al gran espectáculo del mundo: «Se ve bien teniendo el ojo lleno de lo que se mira». Y así, a través de la mirada creativa, dar forma, preguntar por la esencia de las cosas.

Desde el Gran Premio de Escultura de la Bienal de Venecia en 1958, al que seguirían una larga lista de reconocimientos, Eduardo Chillida es el más internacional entre los escultores españoles contemporáneos, y su obra objeto de todo tipo de reconocimientos y distinciones. No es exagerado decir que se trata de uno de los escultores clave de nuestro siglo.

Nacido en San Sebastián en 1924, Chillida inició estudios de arquitectura en Madrid, que pronto abandonó para dedicarse al dibujo y a la escultura. En 1948 y 1949 residió en París, donde, al año siguiente, produciría su primera pieza abstracta: Metamorfosis. En 1951, ya en el País Vasco realiza su primera obra en hierro, también abstracta: Ilarik

Chillida. Modulation of Space. 1963
Imbuido del espíritu de experimentación de la vanguardia artística, en su trabajo confluye también la herencia de la gran escultura griega, algo que dota a sus piezas con un sentido armónico y elevado típicamente clásico. No en vano sus primeras obras en yeso brotaron del gran impacto producido por las estatuas griegas arcaicas del Museo del Louvre.

El programa de Julio González: «el dibujo en el espacio» es el punto de partida estético de Chillida, capaz de dotar a todas sus piezas de una sensación aérea, de ingravidez. Pero ese programa no hizo sino ampliarse y enriquecerse. En los años sesenta juega intensamente con el papel de la luz en la escultura. Y, además del hierro, utiliza todo tipo de soportes: madera, alabastro, hormigón, acero, granito...

Cualquier material es susceptible de la metamorfosis creativa de Chillida, quien en 1984 reivindicó para sí la «visión del rebelde». Un espíritu profundamente anti-dogmático inspira su relación con la forma. En sus propias palabras: «Cuando empiezo no sé adónde me dirijo. No veo sino cierta figura de espacio de la que, poco a poco, se destacan algunas líneas de fuerza». Es la forma misma la que acaba imponiéndose: «Indefinible al principio, se impone a medida que se va precisando».

Octavio Paz ha señalado que la obra de Chillida recoge la dimensión sensible y cambiante de las formas que constituyen el universo: «Sus esculturas no reflejan los cuerpos de la geometría en un espacio intemporal pero tampoco aluden a una historia o a una mitología: evocan, más bien, una suerte de física cualitativa que recuerda a la de los filósofos presocráticos».

Esa capacidad de individuación de la forma esencial, por medio de todo tipo de soportes materiales, es el motivo central de la comunicación de la obra de Chillida con poetas y filósofos: comparte la misma temática, el problema del origen de los sentidos. En su caso, claro está, a través de las formas y el espacio.

Pero todo ello, y particularmente el difícil sentido de ingravidez y equilibrio que su obra transmite, no sería factible sin lo que personalmente considero el centro de gravedad del trabajo de Chillida: su increíble, ilimitado, dominio de la escala. El punto más importante para que las formas espaciales no queden mudas, salvajes, y hablen en cambio directamente a nuestro corazón y a nuestra inteligencia. Para que se conviertan realmente en esculturas

Font: Jose Jiménez 

Cap comentari:

Publica un comentari