1. Dades generals. El jurament dels Horacis és un oli sobre tela, d’estil neoclàssic, de 3’30 x 4,25 m, del pintor francès Jacques-Louis David. Va ser pintat cap al 1874, exposat per primera vegada a Roma i presentat al Saló de 1785. S’hi representa un tema de la història llegendària de Roma. Actualment es troba al Louvre de París.
2. Descripció tècnica i formal. Es tracta d’un oli sobre tela de grans dimensions. David utilitza fidelment la perspectiva lineal i separa l’obra en tres espais, marcats pels arcs arquitectònics que veiem al fons. A l’espai de l’esquerra hi representa els tres germans Horacis, a la zona del centre el pare amb les espases, que són el centre formal i temàtic de l’obra, i a la part dreta les dones.
Els dos primers grups, és a dir, els homes, conformen una composició rectangular, paral·lela a les línies arquitectòniques, mentre que les dues dones més properes a l’espectador conformen una composició triangular. Les cames dels germans Horacis també conformen un triangle, així com també les del seu pare. Aquesta claredat expositiva és una de les característiques de la pintura neoclàssica. Les figures estan nítidament modelades, amb el predomini del dibuix sobre el color. David utilitza la línia recta pels personatges masculins i la línia corba pels femenins, fet que reforça l’actitud més agressiva dels homes i la més sentimental de les dones.
En la gamma de colors utilitzada hi predominen els tons vermells, grisos i ocres. S’utilitzen colors més foscos pel fons i més clars per als personatges, apropant així aquests a l’espectador i allunyant el fons. Cal destacar la importància del vermell, utilitzat en els tres espais del quadre, que equilibra cromàticament l’escena. L’escena està il·luminada per una llum que entra des de l’esquerra, sense haver-hi cap focus lumínic visible, solució inspirada en Caravaggio.
3. Tema, funció i significat. Aquesta obra, encarregada pel senyor d’Angivillier per al rei Lluís XVI de França, està inspirada en la tragèdia literària Horaci, de Pierre Corneille, basada, al seu torn, en la Història de Roma de Tit Livi. S’hi representa el moment en què els tres germans romans, els Horacis, juren davant el seu pare que combatran fins a la mort contra els tres germans Curiacis, de la ciutat veïna d’Alba Longa, per decidir quina de les dues ciutats havia de ser la guanyadora de la guerra per adjudicar-se el control del centre d’Itàlia. A la dreta del quadre hi veiem el grup de dones ploroses: vestida de blanc, Camil·la, una de les germanes dels Horacis, casada amb un dels Curiacis; al seu costat, Sabina, una germana dels Curiacis, casada amb un Horaci; al fons, la mare dels Horacis amb els dos fills de Sabina. Aquestes dones plorant formen el contrapunt dramàtic de l’escena.
L’objectiu del pintor no era simplement reproduir un episodi històric, sinó també retre culte a les virtuts cíviques de l’autosacrifici, l’honor i la llibertat, simbolitzades per l’actitud dels Horacis. En aquella època, alguns van veure reflectides al quadre les simpaties revolucionàries de l’autor, pel profund sentiment del deure amb la pàtria que suggereix l’obra, que va ser interpretat com un atac contra l’autoritat de l’Estat monàrquic absolutista.
L’obra de David està clarament influenciada per la cultura i l’art clàssics, tant des del punt de vista formal com temàtic. També és evident la influència de Rafael i Poussin en la perfecció de la línia i l’ús de composicions equilibrades sobre estructures geomètriques, i la influència de Caravaggio en el tractament de la llum. Tota l’obra del pintor va ser un punt de referència per altres pintors neoclàssics.
Bibliografia:
DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.
DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.
MEDINA, PEDRO.: Història de l’art. Barcelona, Columna, 1999.
Crec que caldria afegir quan es parla sobre el fons, que aquestes formes tan simples són pròpies del Neoclassicisme ja que es volia donar més importància als personatges. També es pot esmentar que, per aquesta mateixa raó, l'únic element decoratiu de l'escena és la llança penjada a la paret del fons, gairebé invisible.
ResponElimina