8 de febr. 2012

Domènech i Montaner. El Palau de la Música Catalana


1. Dades generals. El Palau de la Música Catalana va ser construït entre l’any 1905 i el 1908 per un dels màxims representants del Modernisme català, l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner. És d’estil modernista i per construir-lo es van emprar una amb una gran varietat de materials, com ara el ferro, el vidre, la ceràmica i el maó. Va ser edificat com a seu de l’Orfeó Català i sala de concerts (auditori). Es troba al barri vell de Sant Pere de la ciutat de Barcelona.

2. Descripció tècnica i formal. El Palau destaca per la varietat de tècniques artístiques que s’han utilitzat en la seva construcció: l’escultura, el vitrall, el mosaic i la forja, entre d’altres. La seva estructura està formada per un entramat metàl·lic que concentra les càrregues en punts molt concrets. Esta solució, inspirada en l’arquitectura gòtica, permet alliberar als murs de la funció portant i crear un interior lluminós, com una gran capsa de vidre.  

L’edifici es divideix en tres parts: els accessos, amb dues escales monumentals; l’auditori, amb el pati de butaques i les llotges; i l’escenari, totalment integrat al conjunt ja que l’arc de la boca de l’escenari, característic d’aquest tipus de construcció, queda només suggerit per dos conjunts escultòrics. La profusa ornamentació, que decora tots els racons de l’edifici, contribueix a donar la sensació d’unitat al conjunt.

La claraboia en forma de cúpula invertida i decorada amb vitralls de color blau als extrems i de color groc al centre, conjuntament amb les parets laterals envitrallades aporten a la sala una gran lluminositat natural. A l’interior trobem tot tipus d’elements decoratius: columnes i pilars recoberts de ceràmica vidriada, vitralls multicolors, làmpades que aporten llum artificial i, sobretot, les grans escultures ornamentals, obres de Pau Gargallo, que donen l’entrada a l’escenari.

A l’exterior, que presenta dues façanes de maó vist, podem distingir tres nivells: la planta baixa amb les arcades d’accés; la tribuna, decorada con columnes i busts escultòrics; i l’àtic, que tanca l’edifici amb una cúpula. A la intersecció de les dues façanes hi ha un grup escultòric. Després de les últimes reformes ha sorgit a la llum una nova façana, l’actual façana principal, que sorprèn perquè, tot i que no estava previst que algun dia es mostrés al públic al estar tapada per una església,  Domenech i Montaner la va realitzar amb molta cura i amb gran riquesa de materials.

El Palau de la Música es troba en el barri vell de Sant Pere, al carrer de Sant Pere Més Alt. Un carrer estret que passa desapercebut per a la majoria de vianants. L’Orfeó no va voler construir l’edifici en un lloc més ampli (a l’Eixample, per exemple), en el que pogués destacar; va preferir situar-lo a prop d’on vivien la majoria dels cantaires i associats.

Tot el conjunt mostra unes característiques molt típiques de l’estil Modernista: la varietat de materials utilitzats en la seva construcció i decoració, la inspiració en la naturalesa que es mostra en la ornamentació, combinació d’ elements tradicionals i moderns ... El Modernisme català també es mostra clarament en tots els elements referents a la pàtria catalana i en la recuperació d’algunes tècniques de construcció tradicionals, com la volta catalana o de maó pla.

3. Funció, contingut i significat. El Palau de la Música va ser encomanat a Domenech i Montaner per l’Orfeó Català com a seu social i sala de concerts (amb una capacitat de 2.049 persones). Va ser costejat per capta popular i pels amics de l’Orfeó. El caràcter catalanista de l’Orfeó va fer que l’edifici tingués des del principi un gran valor simbòlic. Molts dels artistes catalans més carismàtics de l’època, que tenien una gran vinculació amb l’entitat, hi van col·laborar: Pau Gargallo, Miquel Blay, Eusebi Arnau... Els referents a la pàtria i a la cultura popular catalana el van convertir en un emblema patriòtic lligat al moviment cultural de la Renaixença.

Pau Gargallo va fer els dos conjunts escultòrics que es troben a la boca de l’escenari i que representen respectivament la música popular (un bust de Clavé) i la música culta (un bust de Beethoven i una representació escultòrica de les Valquíries de Wagner, el músic preferit en aquell temps a Catalunya). Miquel Blay va realitzar, a la intersecció de les dues façanes antigues, un grup escultòric que representa la música popular catalana: una figura femenina envoltada de figures que representen el món de la llar i del treball i protegida per Sant Jordi, patró de Catalunya.

El Palau de la Música ha rebut, principalment, influències de l’Auditorium de Chicago, obra de Louis Sullivan, també autor dels famosos Magatzems Carson que es troben a la mateixa ciutat. Va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional l’any 1971 i Patrimoni de la Humanitat l’any 1997.

Bibliografia:

PH
***
12 de març de 2013. El Palau de la Música. GML



Fe d'errades vídeo GML. Al minut 0:51, ha de dir: “Té una planta no molt definida, lleugerament trapezoïdal”. Al minut 1:14, ha de dir: “Això li permet, com en el gòtic, fer desaparèixer els murs de càrrega”. 

1 comentari:

  1. Els Successos del Palau de la Música van tenir lloc l'any 1960 coincidint amb una visita de Francisco Franco a Catalunya. S'havia aconseguit l'autorització per interpretar el Cant de la Senyera en el Palau, amb motiu de la celebració del centenari del poeta Joan Maragall, autor del poema de la lletra. La prohibició governativa en l'últim moment per part de les autoritats, va fer que el públic assistent es posés dempeus per cantar aquest himne i es llancessin "octavillas" contra el cap de l'Estat Español. Per aquest fet va haver-hi detencions, entre elles la del futur president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, que va ser sotmès a un consell de guerra. Fins a l'any 1967 no va poder tornar a ser interpretat legalment el Cant de la Senyera.

    ResponSuprimeix