15 d’abr. 2012

Miró. Interior holandès I


Miró. Interior holandès I
1. Dades principals. L'obra Interior holandès I la va pintar Joan Miró (1893-1983) l'any 1928. L'autor usa la tècnica d'oli sobre tela. Té unes mides de 92x73 cm. És d'estil surrealista i el tema és una versió de l'obra El tocador de llaüt del pintor holandès Hendrick Sorgh. Es troba al museu MoMA de Nova York.

2. Descripció tècnica i anàlisi formal. L'Interior holandès està pintat sobre llenç, mitjançant el procediment tècnic de l’oli. Utilitza una gamma limitada de colors brillants, purs i plans: blau, vermell, groc, verd i negre. Les formes es distorsionen per adquirir un aspecte com d'amebes amorfes i les línies connecten els diversos personatges i objectes.

La llum és neutra i uniforme. L'artista no aplica les lleis de la perspectiva, però sí juga amb la teoria dels colors, segons la qual les tonalitats càlides apropen els objectes a l'espectador, i les fredes els allunyen. Seguint aquesta norma, aconsegueix donar una certa profunditat espacial amb el contrast de l'ocre i el verd. Miró col·loca el tocador de llaüt al centre d’un remolí i dóna a la composició un moviment de dansa. 

L’univers de signes arbitraris, deslligats del seu referent habitual, creat per Joan Miró s’inscriu en el marc del moviment surrealista que nega la validesa d’una raó objectiva universal i reivindica en canvi l’experimentació amb l’univers psíquic a través de l’inconscient.

3. Tema, funció i significat. En la pintura es distingeix la figura d'un guitarrista, el cap del qual, simplificat al màxim, està envoltat d'un halo blanc d'on surten un petit bigoti descol·locat i un floc de cabells que semblen envoltar una petita orella.
Sorgh. El tocador de llaüt

Ulls, nas i boca romanen dins d'un cercle de color ocre. El guitarrista subjecta l'instrument, potser l'element més recognoscible de tota la composició, mentre es veu envoltat per una multitud d'animalons, plantes i petits objectes que semblen ballar al so de la música.

Una finestra oberta a l'esquerra deixa veure un paisatge igual d’al·lucinant que l'interior de la sala. Tot està dotat d'una imaginació i creativitat entre genial i infantil, com un resum de tota la pintura de Miró.

L'art de Miró és el resultat d'un procés de simplificació de la pintura que tendeix a reduir-la als seus elements essencials: línia, color i composició. A partir d'ells construeix un cosmos propi en què els objectes apareixen com a signes molt simples del seu univers interior.

L'interior holandès és una de les obres més representatives de l'època central en la trajectòria de Joan Miró. Apartat ja de les influències fauvistes i cubistes, a partir de 1925 troba per fi un univers propi, una forma de pintar en la qual es troba definitivament a gust. Cerca l'essencial, depurant cada vegada més el seu vocabulari expressiu. És com si hagués patit, després del seu període de joventut, un "desaprenentatge", passant de les figures als ideogrames i els signes; d'un traç savi, adult i seriós a un altre infantil, ingenu i lúdic.


Per a la realització de l'obra, Miró es va inspirar en El tocador de Llaüt de Hendrick  Martensz Sorgh. Els pintors neerlandesos, com Vermeer i els mestres del segle XVII, van causar un gran impacte en l'artista.

Bibliografia:
DIVERSOS AUTORS.: Història de l’art. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2010.
DIVERSOS AUTORS.: Visualart. Barcelona, Ed. Vicens Vives, 2006.

***
Miró. Interior holandès II
Miró viajó en 1928 a la capital holandesa para contemplar las obras de Vermeer y de sus contemporáneos. El autor de La chica de la perla le emocionó, pero no así la quietud del resto de su obra. Los que sí le hicieron vibrar por sus escenas alegres con gente, música, gatos y perros fueron Steen y Sorgh. De su mano, Miró penetró en la intimidad doméstica de los Países Bajos. Admiró los lienzos holandeses, compró postales e inició una laboriosa recreación en tres telas que acabó titulando Interiores holandeses I, II y III.

Tomó Músico tocando el laúd (1661), de Sorgh, como punto de partida, y sometió el primero de sus Interiores a un intenso proceso de simplificación. El lienzo holandés recrea un instante del idilio entre un varón y su dama junto a la ventana. El tipo de composición se repite de Vermeer a Rembrandt durante el Siglo de Oro. La falta de luz natural era proverbial en los hogares holandeses, y las ventanas a la calle daban mucho juego. En el cuadro de Miró todo cambia. La cabeza del músico aparece dentro de un halo blanco. El bigote flota y alrededor del nuevo personaje todo baila. Un gato mira al espectador y un perro se fuma una pipa. "En el extremo derecho dibuja la huella del pie para decir que estuvo allí y vio los originales. La firma auténtica está detrás. El pie destaca asimismo en los bocetos, de los que parte se guardan en la Fundación Miró, de Barcelona", recuerda la conservadora Panda de Haan.

Jan Steen. Nens ensenyant a ballar a un gat
El Interior II surge de La clase de baile a un gato (1660), de Steen. Aquí Miró distorsiona aún más los personajes y añade detalles. Donde el holandés pone niños tocando y riendo con el felino, que está sobre una mesa, él planta un gran rostro sin cuerpo. La niña, única figura femenina, lleva una falda azul. Miró la usa como fondo para colocar objetos sobre ella. Y un anciano barbudo que mira por un ventanuco, da paso a una araña.

Font: http://elpais.com/diario/2010/06/18/cultura/1276812001_850215.html 

***
Fundació Joan Miró. Play Miró. Vídeos
Cliqueu sobre la imatge

Cap comentari:

Publica un comentari